Ofec a la francesa
Hervé Le Corre (Bordeus, 1955) és un gran lector de gènere negre. Ha publicat onze novel·les que li han valgut vuit premis, quatre dels quals per la mateixa obra, Après la guerre (2014), encara no traduïda al català. L’obra que sí que podem llegir en català és l’última que ha escrit, Prendre les loups pour des chiens (2017), aquí titulada amb un asèptic Gossos i llops (no deu ser responsabilitat del traductor al català, per altra banda correctíssim). És una obra d’ambient rural, asfixiant, dura, fosca, sensual, hipnòtica.
Franck, de 26 anys, surt de la presó on ha passat cinc anys després d’un atracament amb Fabien, el seu germà gran, a qui no va delatar. El recull Jessica, l’atractiva parella del germà, i es veu allotjat en una mena de granja aïllada, caòtica i xafogosa. Fabien està fent negocis a València i Franck l’espera com un Godot beckettià. Jessica –de cognom Problemes– té una filla, la silenciosa i esquiva Rachel, de 8 anys, que ha vist i patit massa coses. Els pares de Jessica, una fumadora malcarada i un mecànic alcohòlic, no són gens entranyables, com tampoc ho és el gos enorme que tenen, que simbolitza la por de Franck. A més d’alguns secundaris amb què Le Corre forma la trama epidèrmica de drogues, préstecs i venjances, queda un important personatge més: la natura.
Sense guió previ, Le Corre avança de manera intuïtiva, lentament, buscant l’exactitud. I la troba en descripcions fascinants, plenes de sensualitat, amb olors, sorolls, colors. Descriu sensacions, no dicta sentiments. És una obra densa com l’ambient que mostra. La violència esclata i esquitxa. El sexe, elegant, no és explícit, sinó tremendament implícit. El final, sense buscar el gir desconcertant, pot sorprendre. Le Corre aboca, paràgraf rere paràgraf, una angoixa damunt del lector que l’obliga a continuar llegint com qui neda sota una capa de gel buscant el forat per on sortir a respirar.
