Lletres

El verí de l’elogi

No són lloes: són duríssimes escorxades plenes d’ironia i d’impietat

En els temps en què aquest cro­nista era un apre­nent… i no és que hagi dei­xat de ser-ho, al con­trari, i cada any és més cons­ci­ent del camp per córrer, i que li queda menys temps. Com deia, quan era neòfit –als meus ulls i als de la resta dels mor­tals–, era un cos­tum força estès entre els poe­tes prin­ci­pi­ants visi­tar els majors, escol­tar-los, dur-los els poe­mes pro­pis per obte­nir-ne el parer, en els d’ells la dedi­catòria autògrafa, apren­dre’n, arri­bat el cas aco­tar les qüesti­ons en les quals deci­dien de no apren­dre’n res –el rebuig cons­ci­ent i rao­nat és una utilíssima forma d’apre­nen­tatge– i, quan la química ho per­me­tia, i aquesta era sovint la cul­mi­nació del procés, dema­nar-los un pre­faci per a la il·lusi­o­na­dora edició del pròxim lli­bre.

No vaig fer mai aquest pas, i no m’he atu­rat a apro­fun­dir en les cau­ses. Una bar­reja, crec, de timi­desa, des­con­fiança i orgull, per no dir de por i vani­tat. Més enllà del que ja sem­bla­ven en el seu moment, vis­tos en la distància és fàcil detec­tar opi­ni­ons, judi­cis i sen­ti­ments que els pupils merei­xien als seus doc­tes pre­sen­ta­dors. En una o altra mesura, l’elogi hi és sem­pre pre­sent, i el padrí quasi sem­pre salva les distàncies, se sagna en salut dels pos­si­bles ava­tars futurs del novell.

Crec detec­tar que actu­al­ment aquest cos­tum ha decai­gut força, diria que pels can­vis en les dimen­si­ons i el caràcter de la difusió de la poe­sia, i fins i tot en el valor ator­gat al lli­bre de poe­sia en si. Si tens deu mil segui­dors al Twit­ter, l’aspi­ració a ven­dre cinc-cents exem­plars en paper és caca de la vaca. I també, no ens enga­nyem, perquè no hi ha en el moment actual figu­res de referència inqüesti­o­na­ble­ment conspícues com n’hi havia fa 40 anys. Si aquest fet es deu a la con­sistència dels poe­tes en si matei­xos o a la dilució del sis­tema de pres­cripció literària –i de la nos­tra soci­e­tat cul­tu­ral en gene­ral– el pas del temps ho mos­trarà.

Enmig de les ansi­e­tats dels equi­li­bris i les reticències valo­ra­ti­ves dels pròcers pro­lo­guis­tes hi ha una excepció: Sal­va­dor Espriu. Ja en aquell temps m’admi­ra­ven la riquesa i gene­ro­si­tat dels elo­gis del poeta a qual­se­vol ens intel·lec­tual pro­lo­gat, no tan sols de poe­sia: de la cançó, de l’art en gene­ral. Amb motiu del cen­te­nari de Sal­va­dor Espriu, el bon amic Ramon Balasch va reu­nir pròlegs i tex­tos afins d’Espriu en una bella edició, Ocnos i el parat esglai. Lle­gits un dar­rere l’altre, els nom­bro­sos, com­pla­entíssims, pre­fa­cis reve­len la ter­ri­ble, fantàstica, rea­li­tat: no són lloes, són duríssi­mes escor­xa­des, insu­pe­ra­bles exer­ci­cis d’iro­nia, d’impi­e­tat. Vaig fer bé de no dema­nar-n’hi cap.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor