El verí de l’elogi
En els temps en què aquest cronista era un aprenent… i no és que hagi deixat de ser-ho, al contrari, i cada any és més conscient del camp per córrer, i que li queda menys temps. Com deia, quan era neòfit –als meus ulls i als de la resta dels mortals–, era un costum força estès entre els poetes principiants visitar els majors, escoltar-los, dur-los els poemes propis per obtenir-ne el parer, en els d’ells la dedicatòria autògrafa, aprendre’n, arribat el cas acotar les qüestions en les quals decidien de no aprendre’n res –el rebuig conscient i raonat és una utilíssima forma d’aprenentatge– i, quan la química ho permetia, i aquesta era sovint la culminació del procés, demanar-los un prefaci per a la il·lusionadora edició del pròxim llibre.
No vaig fer mai aquest pas, i no m’he aturat a aprofundir en les causes. Una barreja, crec, de timidesa, desconfiança i orgull, per no dir de por i vanitat. Més enllà del que ja semblaven en el seu moment, vistos en la distància és fàcil detectar opinions, judicis i sentiments que els pupils mereixien als seus doctes presentadors. En una o altra mesura, l’elogi hi és sempre present, i el padrí quasi sempre salva les distàncies, se sagna en salut dels possibles avatars futurs del novell.
Crec detectar que actualment aquest costum ha decaigut força, diria que pels canvis en les dimensions i el caràcter de la difusió de la poesia, i fins i tot en el valor atorgat al llibre de poesia en si. Si tens deu mil seguidors al Twitter, l’aspiració a vendre cinc-cents exemplars en paper és caca de la vaca. I també, no ens enganyem, perquè no hi ha en el moment actual figures de referència inqüestionablement conspícues com n’hi havia fa 40 anys. Si aquest fet es deu a la consistència dels poetes en si mateixos o a la dilució del sistema de prescripció literària –i de la nostra societat cultural en general– el pas del temps ho mostrarà.
Enmig de les ansietats dels equilibris i les reticències valoratives dels pròcers prologuistes hi ha una excepció: Salvador Espriu. Ja en aquell temps m’admiraven la riquesa i generositat dels elogis del poeta a qualsevol ens intel·lectual prologat, no tan sols de poesia: de la cançó, de l’art en general. Amb motiu del centenari de Salvador Espriu, el bon amic Ramon Balasch va reunir pròlegs i textos afins d’Espriu en una bella edició, Ocnos i el parat esglai. Llegits un darrere l’altre, els nombrosos, complaentíssims, prefacis revelen la terrible, fantàstica, realitat: no són lloes, són duríssimes escorxades, insuperables exercicis d’ironia, d’impietat. Vaig fer bé de no demanar-n’hi cap.
