Preceptors amb cor

Aquests d’Ama­zon no me n’encer­ten ni una. Cada cop que em reco­ma­nen títols que m’hau­rien d’agra­dar, és com si fos­sin aque­lla tieta llu­nyana que sem­pre em com­prava la mateixa colònia per Nadal, una que, natu­ral­ment, detes­tava. Ara, se’ls ha ficat a la closca que he de lle­gir novel·les de la Segona Guerra Mun­dial i, fa unes set­ma­nes, s’entes­ta­ven que em delís per la ciència-ficció. Maleït el dia que vaig bus­car la Mary She­lley i l’ordi­na­dor se’m va omplir de mons­tres infer­nals.

Val a dir que m’ale­gra que vagin tan des­pis­tats. M’inco­moda quan les màqui­nes es pas­sen de lles­tes. I això de la qua­li­tat literària no ho aca­ben de domi­nar. Un lec­tor que lle­geix el que sigui men­tre esti­gui magnífica­ment escrit els trenca els esque­mes. És igual d’on sigui l’escrip­tor, que sigui dona o home, jove o vell, quin gènere prac­ti­qui, de què vagi el lli­bre, a quina època per­ta­nyi, si és bo, que me’l reco­ma­nin, i si no ho és, que se’n repri­mei­xin l’impuls. Si con­ti­nuen així, hau­rem de posar límits a aques­tes maqui­no­tes, tal com es fa amb els nens male­du­cats que inter­rom­pen els adults.

Men­tre devoro L’arren­ca­cors, de Boris Vian, en l’esplen­do­rosa tra­ducció de Joan-Lluís Lluís per a Club Edi­tor, no em ve de gust que em bom­bar­de­gin amb poca-sol­ta­des. Em fa fins i tot una mica de por con­fes­sar que estic dis­fru­tant d’aquesta lec­tura crua, tan dura, tan sur­re­a­lista, perquè ja em veig que la set­mana vinent, entre les reco­ma­na­ci­ons per­so­na­lit­za­des, hi apa­rei­xe­ran títols amb la paraula cor. Ja tre­molo. Què vol­dran que lle­geixi, ara? Novel·la rosa?

En pre­visió, poso al Goo­gle les parau­les novel·la i cor, i em surt Al cor dels homes, de Nicko­las But­ler, que a la pàgina de l’Edi­to­rial Empúries em diuen que és “l’autor del best-seller Can­ci­o­nes de amor a que­mar­ropa, una novel·la íntima i plena de sen­si­bi­li­tat sobre la cons­trucció de la mas­cu­li­ni­tat, les rela­ci­ons fami­li­ars, l’amor, la infi­de­li­tat, l’honor i l’amis­tat”. No l’he lle­gida, però crec que me n’estaré. En la cerca també m’apa­reix la Novel·la d’escacs, de Ste­fan Zweig, de Qua­derns Crema. Pri­mer m’espanto. És cert que, de jove, aquesta novel·la em va agra­dar molt. Com ho sap la senyora Goo­gle, és pot­ser més intel·ligent que la senyora Ama­zon? Un moment! Repasso la pàgina de l’edi­to­rial i veig que del mateix autor també tenen La impaciència del cor. Bé, però cap de les dues pro­pos­tes no té res a veure amb L’arren­ca­cors.

Sí, quan pas­sen aques­tes coses, me n’ale­gro perquè ja veig que els humans, amb les nos­tres carències i pro­blemàtiques, con­ti­nuem sent impres­cin­di­bles. Cap lli­bre­ter no posa­ria al mateix sac l’estri­pat Boris Vian i l’ele­gant Ste­fan Zweig per culpa d’una fórmula matemàtica. Rei­vin­di­quem els pre­cep­tors de carn i ossos i amb cor: con­ti­nuen sent essen­ci­als.