Preceptors amb cor
Aquests d’Amazon no me n’encerten ni una. Cada cop que em recomanen títols que m’haurien d’agradar, és com si fossin aquella tieta llunyana que sempre em comprava la mateixa colònia per Nadal, una que, naturalment, detestava. Ara, se’ls ha ficat a la closca que he de llegir novel·les de la Segona Guerra Mundial i, fa unes setmanes, s’entestaven que em delís per la ciència-ficció. Maleït el dia que vaig buscar la Mary Shelley i l’ordinador se’m va omplir de monstres infernals.
Val a dir que m’alegra que vagin tan despistats. M’incomoda quan les màquines es passen de llestes. I això de la qualitat literària no ho acaben de dominar. Un lector que llegeix el que sigui mentre estigui magníficament escrit els trenca els esquemes. És igual d’on sigui l’escriptor, que sigui dona o home, jove o vell, quin gènere practiqui, de què vagi el llibre, a quina època pertanyi, si és bo, que me’l recomanin, i si no ho és, que se’n reprimeixin l’impuls. Si continuen així, haurem de posar límits a aquestes maquinotes, tal com es fa amb els nens maleducats que interrompen els adults.
Mentre devoro L’arrencacors, de Boris Vian, en l’esplendorosa traducció de Joan-Lluís Lluís per a Club Editor, no em ve de gust que em bombardegin amb poca-soltades. Em fa fins i tot una mica de por confessar que estic disfrutant d’aquesta lectura crua, tan dura, tan surrealista, perquè ja em veig que la setmana vinent, entre les recomanacions personalitzades, hi apareixeran títols amb la paraula cor. Ja tremolo. Què voldran que llegeixi, ara? Novel·la rosa?
En previsió, poso al Google les paraules novel·la i cor, i em surt Al cor dels homes, de Nickolas Butler, que a la pàgina de l’Editorial Empúries em diuen que és “l’autor del best-seller Canciones de amor a quemarropa, una novel·la íntima i plena de sensibilitat sobre la construcció de la masculinitat, les relacions familiars, l’amor, la infidelitat, l’honor i l’amistat”. No l’he llegida, però crec que me n’estaré. En la cerca també m’apareix la Novel·la d’escacs, de Stefan Zweig, de Quaderns Crema. Primer m’espanto. És cert que, de jove, aquesta novel·la em va agradar molt. Com ho sap la senyora Google, és potser més intel·ligent que la senyora Amazon? Un moment! Repasso la pàgina de l’editorial i veig que del mateix autor també tenen La impaciència del cor. Bé, però cap de les dues propostes no té res a veure amb L’arrencacors.
Sí, quan passen aquestes coses, me n’alegro perquè ja veig que els humans, amb les nostres carències i problemàtiques, continuem sent imprescindibles. Cap llibreter no posaria al mateix sac l’estripat Boris Vian i l’elegant Stefan Zweig per culpa d’una fórmula matemàtica. Reivindiquem els preceptors de carn i ossos i amb cor: continuen sent essencials.
