Moral i poder

Un filòsof escocès actual –simp­tomàtic, sen­si­bi­li­tat per les iden­ti­tats naci­o­nals– explica que el com­por­ta­ment moral de les soci­e­tats és amb relació a la cul­tura i cos­tums dels que hi viuen. Una moral, doncs, sense fona­ments trans­cen­dents; basada només en la rea­li­tat del viure i els con­di­ci­o­nants de la terra on es viu. D’aquí se’n pot treure la con­clusió, ja indi­cada per Des­car­tes en el Dis­curs del mètode, que el que pugui ser cor­recte a una banda no ho és a l’altra; pel que sigui, les morals tenen arrels on es ges­ten; la moral rau a la terra, és geogràfica i raja segons la cir­cumstància que viuen els que l’habi­ten.

No hem d’anar gaire lluny per veri­fi­car com és d’estrany aquest “valor” social ano­me­nat “ètica”. Sòcra­tes el va viure ple­na­ment i tenia tota la raó quan deia als qui el varen jut­jar que fos­sin ells –els que l’havien con­dem­nat– els que es des­di­gues­sin, perquè si ho havien fet així era no per valo­rar la seva doc­trina i con­ducta per­so­nal, sinó perquè els cos­tums d’aque­lla soci­e­tat ate­nenca tenien molt a desit­jar. Per poder fer un pas honest enda­vant calia can­viar mol­tes coses, per­ce­bre l’entorn geogràfic, polític i històric d’una altra manera que la que al·lega­ven els pre­te­sos jut­ges.

Els humans som per­so­nes i no bèsties i tenim –sense negar res als ani­mals per com veiem que algu­nes de les espècies es com­por­ten (per elles també es com­plei­xen les con­di­ci­ons natu­rals i de con­ducta)– i ens carac­te­ritza pos­seir el que en català en diem sen­deri (saber com­pen­sar el “pes” humà de les coses), motiu pel qual si bé som pro­ducte de la nos­tra cir­cumstància tan­ma­teix som capaços d’acon­duir-la, de con­ver­tir-la en única, res­pec­ta­ble i exi­gent. Con­ten que quan els feni­cis van arri­bar a les cos­tes cata­la­nes del cap de Creus no s’hi van que­dar perquè van veri­fi­car que la gent que hi vivia, quan ballava a la plaça –ren­dint culte als déus que els per­me­tien aquell esbarjo- ho feia comp­tant els pas­sos exac­tes i pre­ci­sos que guia­ven i cons­tituïen cada moment de la dansa. Els feni­cis van fugir tot seguit pen­sant que, si aque­lla gent comp­tava fins i tot quan ballava, com devia ser la seva vida quo­ti­di­ana rutinària! Arreu segur que tro­ba­rien altres con­di­ci­ons més fle­xi­bles i des­di­bui­xa­des per fer “negoci”. No obli­dem que els inva­sors apor­ten amb ells la seva “moral”, que impo­sen on tre­pit­gen. El Decret de Nova Planta ja ho diu: que els regi­dors siguin cas­te­llans perquè així ja saben què han de manar.