Moral i poder
Un filòsof escocès actual –simptomàtic, sensibilitat per les identitats nacionals– explica que el comportament moral de les societats és amb relació a la cultura i costums dels que hi viuen. Una moral, doncs, sense fonaments transcendents; basada només en la realitat del viure i els condicionants de la terra on es viu. D’aquí se’n pot treure la conclusió, ja indicada per Descartes en el Discurs del mètode, que el que pugui ser correcte a una banda no ho és a l’altra; pel que sigui, les morals tenen arrels on es gesten; la moral rau a la terra, és geogràfica i raja segons la circumstància que viuen els que l’habiten.
No hem d’anar gaire lluny per verificar com és d’estrany aquest “valor” social anomenat “ètica”. Sòcrates el va viure plenament i tenia tota la raó quan deia als qui el varen jutjar que fossin ells –els que l’havien condemnat– els que es desdiguessin, perquè si ho havien fet així era no per valorar la seva doctrina i conducta personal, sinó perquè els costums d’aquella societat atenenca tenien molt a desitjar. Per poder fer un pas honest endavant calia canviar moltes coses, percebre l’entorn geogràfic, polític i històric d’una altra manera que la que al·legaven els pretesos jutges.
Els humans som persones i no bèsties i tenim –sense negar res als animals per com veiem que algunes de les espècies es comporten (per elles també es compleixen les condicions naturals i de conducta)– i ens caracteritza posseir el que en català en diem senderi (saber compensar el “pes” humà de les coses), motiu pel qual si bé som producte de la nostra circumstància tanmateix som capaços d’aconduir-la, de convertir-la en única, respectable i exigent. Conten que quan els fenicis van arribar a les costes catalanes del cap de Creus no s’hi van quedar perquè van verificar que la gent que hi vivia, quan ballava a la plaça –rendint culte als déus que els permetien aquell esbarjo- ho feia comptant els passos exactes i precisos que guiaven i constituïen cada moment de la dansa. Els fenicis van fugir tot seguit pensant que, si aquella gent comptava fins i tot quan ballava, com devia ser la seva vida quotidiana rutinària! Arreu segur que trobarien altres condicions més flexibles i desdibuixades per fer “negoci”. No oblidem que els invasors aporten amb ells la seva “moral”, que imposen on trepitgen. El Decret de Nova Planta ja ho diu: que els regidors siguin castellans perquè així ja saben què han de manar.