Set camins fan una ruta
De premis literaris n’hi ha de moltes menes. I de condicions per optar-hi, de les més variades. És habitual que un premi, un cop establert el gènere i, si n’hi ha, el tema, fixi uns límits d’extensió, que habitualment es resolen en un mínim i un màxim (de versos, de pàgines...). Poques vegades, aquest límit es fixa de manera taxativa com en el cas del premi 7Lletres, destinat a guardonar un recull de set relats. Ni sis ni vuit. Set, com els dies de la setmana. O com els pecats capitals. O com les plagues d’Egipte. Ja m’imagino algun concursant corrent a escriure un sisè o un setè conte per completar la col·lecció, o debatent-se en el dubte de veure quins elimina dels deu que ja tenia escrits.
A Òscar Palazón, guanyador de l’edició del 2017 amb Els complements del nom, no sé a quin grup cal adscriure’l, si al dels que corren o al dels que dubten. O potser, en aquest cas, al grup privilegiat dels que ja tenien el set posat enmig del cap. És fàcil que sigui així, perquè el seu recull és d’aquells que tant comencen a proliferar (i no ho dic com un retret, ans al contrari), en què els contes es connecten els uns amb els altres, ja sigui per context o per personatges, o per les dues coses, de manera que projecten una superlectura conjunta que els converteix en quasi una novel·la. Un dels punts forts del text són les diferents veus de cadascun dels relats, els punts de vista distints des dels quals es veu una mateixa realitat, com un conte explicat de set maneres diferents (encara que no és exactament això) i la manera com estan construïdes aquestes veus, molt ben escrites pel meu gust. La primera, per exemple, es comença presentant, molt formalment: “Em dic Paqui. Soc la noia a la qual mai no demanaràs, per exemple, ei, què et sembla si quedem dissabte per anar al cinema?”, una noia que treballa en un supermercat i que està conformada a sentir-se dir “vaca, foca o bola de greix”. Una altra veu confessa: “Cada cop parlo més amb els meus companys de classe. Al principi no gosava i no badava boca. Tenia por que es riguessin de mi si deia ilifant en comptes d’elefant.” El conjunt de les veus teixeix una realitat complexa, en què es fan presents temes que ens són molt pròxims, com ara la confrontació de cultures, l’assetjament sexual i el fracàs escolar. L’autor situa aquestes històries en un barri perifèric, que alguns lectors reconeixem (Sant Salvador, a Tarragona), encara que mai no és esmentat. Podria ser qualsevol dels nostres barris que les ciutats encara no han sabut entendre que també són ciutat. Palazón teixeix aquestes històries amb sensibilitat, facilitant-nos la informació de manera dosificada i autoritzant-nos, com a lectors lliures que som, a fer-ne la nostra reconstrucció.