Llegats balcànics Nou cinema a l’antiga Iugoslàvia
En els darrers anys hi ha hagut un creixement quantitatiu i qualitatiu d’obres cinematogràfiques a la regió. No per casualitat, aquest 2018 dos festivals europeus hi han dedicat retrospectives. És interessant, tenint en compte els moments que es viuen a Catalunya, incorporar a aquestes pel·lícules una lectura des de la nostra perspectiva local
-
Escena de la pel·lícula "The Road". LRP. -
El film Planning Men LRP. -
Llargmetratge Chris the Swiss. LRP. -
Pel·lícula The other side of everything, finalista dels premis Lux de la UE LRP. -
Escenes de les pel·lícules The Load (Teret), Playing men i, en blanc i negre, Chris the swiss, un llargmetratge que barreja animació i documental LRP.
.MIQUEL MARTÍ FREIXAS
Iugoslàvia. Als nascuts a partir dels anys noranta potser els sona a nom exòtic. Per als que vam viure algun tram de la seva existència, ens sona a tristesa. Era un país format per diverses nacions i grups ètnics, que a partir una ideologia llunyana, el paneslavisme, es va sostenir durant la primera meitat del segle XX amb una monarquia i durant la segona amb un comunisme singular. I se’n va sortir. Quan va caure el bloc de l’Est, però, una complexa voràgine geopolítica i multitud de desencerts van destrossar centenars de milers de vides.
La Iugoslàvia dels anys seixanta, setanta i vuitanta era un país culturalment inquiet. Bona literatura, artistes destacats, un circuit musical propi... En el camp cinematogràfic, van viure una etapa creativa i transgressora, la Black wave (‘onada negra’), exportada i valorada arreu. La posterior guerra ho va aturar tot i la reconstrucció ha estat lenta. En el cinema, les que han donat una nova embranzida són les joves generacions. En els darrers anys hi ha hagut un creixement quantitatiu i qualitatiu d’obres. No per casualitat, aquest 2018, dos festivals europeus (el de Nyon, a Suïssa, i el de Lussas, a França) han dedicat retrospectives a la regió.
És interessant, tenint en compte els moments que es viuen a Catalunya, incorporar a aquestes pel·lícules una lectura des de la nostra perspectiva local. La situació és ben diferent i qualsevol comparació simplificada tendeix a la demagògia. Tot i així, hi ha certes connexions i concomitàncies, en actituds, posicionaments, reflexions, paraules.
Obrir portes per connectar l’agre passat
La pel·lícula The other side of everything, (‘L’altre costat de tot plegat’), de la realitzadora Mila Turajlic (Belgrad, 1979), és una de les finalistes dels premis Lux de la Unió Europea d’aquest any. És un documental impressionant, filmat només des de dins d’una casa i usant una mica de material d’arxiu. Una casa especial regentada per una dona especial. Srbijanka, mare de la directora i antiga professora universitària implicada en la defensa de la democràcia en un país on va ser esmicolada. Dona de gran intel·ligència política, va viure perjudicis durant el comunisme, va lluitar a peu de carrer contra les mil trampes de Milosevic i va ser capdavantera del moviment Otpor que va derrocar el tirà.
En la seva vellesa, rememora el compromís amb un agre sentiment de derrota i culpabilitat. Forma part dels qui van veure a venir l’escalada sèrbia contra els seus veïns, un “a por ellos” mortífer que van ser incapaços d’evitar. Entre malenconia i cigarrets, comparteix amb la seva filla tot el que va viure, conjugat amb un present poc fàcil: els ultranacionalistes són al poder, rep amenaces de mort i s’ha de presentar als jutjats per acusacions fal·laces. L’habitatge té unes habitacions que fa dècades que estan tancades i el film gira entorn a aquesta obertura de les veritats de la casa, la família i la nació.
Càrregues de consciència
Ognjen Glavonic (Pancevo, Sèrbia, 1985) va debutar enguany a Canes amb el seu primer llarg de ficció, Teret (‘la càrrega’), una pel·lícula amb producció croata i sèrbia. És un film pausat i colpidor. De colors grisos i apagats, el cel ennuvolat només trencat pels bombardejos de l’OTAN, se centra en el conductor d’un camió que viatja de Kosovo a Belgrad transportant la càrrega al·ludida en el títol. Un actor sensacional, el croat Leon Lucev, condueix com pot enmig d’un país trastocat i es va trobant en diverses situacions, alhora que intenta no afrontar el pes de la càrrega de consciència del seu trajecte.
Glavonic basa el seu guió en fets reals d’eliminació de ciutadans albanokosovars, actes orquestrats per les clavegueres de l’estat i encoberts pels cossos policials de Sèrbia. En el periple del camioner, sorgeixen belles metàfores en referència a la lluita contra el nazisme, la que a través del sacrifici va donar peu a un món millor, però que en el present es destrueix amb crims contra la humanitat.
Recerques per a la memòria històrica
Chris the swiss (‘Chris, el suís’) és un llargmetratge que barreja animació i documental, presentat a Canes enguany. És la investigació que Anja Komfel (Lugano, Suïssa, 1982), du a terme per descobrir les causes de la mort del seu cosí Chris, un jove periodista, una mica eixelebrat, que va anar a la guerra de Iugoslàvia i de manera estranya va acabar en un grup paramilitar croat. La indagació la porta a conèixer alguns antics mercenaris que desvelen sense embuts la implicació econòmica de l’extrema dreta i de l’ultracatolicisme europeu en favor de la independència de Croàcia, facilitant els crims més foscos imaginables. Revelar un passat poc agradable no és senzill, i sempre hi ha qui s’hi oposarà. Komfel empeny cap a la veritat sobre com es va forjar aquest país.
Una plural creativitat
Ens podríem estendre a exposar la diversitat de bons treballs existents. Ho resumirem citant l’eslovè Matjaz Ivanisin, de vessant més experimentadora, que al seu llarg Playing men (‘Homes jugant’) retrata amb subtil ironia el llegat de jocs ancestrals del Mediterrani i la seva virilitat, des d’una antiga lluita lliure fins a tirar un formatge rodolant pel carrer més elevat del poble. Muskarci ne placu (‘Els homes no ploren’) és una ficció del bosnià Alen Drljevic al voltant de sessions de teràpia d’excombatents de la guerra, amb producció de Jasmila Zbanic, persona clau del cinema a Bòsnia. També podem citar Ti imas noc (‘Tens la nit’), llarg de ficció sobre una jove hostessa de vaixell que perd la feina i retorna a casa sense gaire rumb. Pel·lícula d’Ivan Salatic, de Montenegro, país d’escassíssim cinema.
Més enllà de gaudir de la vivacitat cinematogràfica de la zona, escoltar els que volen llegir el passat, de vegades tràgic, és revelador. Remouen temes vetats i desterren errors comesos, tant dels capdavanters de la societat com de les persones corrents. Alhora, contemplen el present i inscriuen les seves complexitats. Observar i pensar un conjunt històric, social i humà del qual es pot extreure una rica pluralitat de reflexions.
