My Fair Lady
My Fair Lady és com El dotze del patíbul. En l’una i en l’altra, la segona part és l’aplicació de la pedagogia de la primera. A My Fair Lady, Rex Harrison ensenya a la florista Audrey Hepburn a parlar i a comportar-se correctament. L’objectiu és ser presentada en societat en un ball d’ambaixada. A El dotze del patíbul, Lee Marvin ensinistra la dotzena de pàries perquè ataquin amb èxit un castell ocupat pels nazis. Les expectatives creades en la primera part són decebedores en la segona. El ball a l’ambaixada no aporta res, un cop iniciat, i la irrupció al castell desmereix l’entrenament. Stanley Kubrick hi va insistir a La chaqueta metálica amb resultats idèntics. Molt millor l’assaig que l’aplicació. Potser sempre és així, també a la vida. Les escoles i les universitats generen plans de futur que sovint es frustren.
A col·legi vaig tenir un professor d’història, el senyor Eduardo Asensio Salvadó, que tot i presumir d’haver estat “el alumno preferido de don Jaime Vicens Vives” com George Sanders, mort a Castelldefels, era “el primo favorito de Rebecca”, no ens va ensenyar mai res. Es limitava a dormitar mentre nosaltres llegíem el llibre de text o, per ordre seva, ens preguntàvem la lliçó els uns als altres. Un dia va mig obrir els ulls i va dir: “La lluvia en Sevilla es una pura maravilla.” Vaig retrobar la frase a My Fair Lady, traducció al castellà de l’embarbussament anglès “the rain in Spain stays mainly in the plain”, que Audrey Hepburn es resisteix a pronunciar bé. El senyor Asensio somiava en Audrey Hepburn? Després de veure la pel·lícula, jo també. Vaig anar a veure My Fair Lady a les tres, a la primera sessió, i vaig sortir del cine a la una de la matinada, havent empalmat les tres projeccions, una darrera l’altra. Els pares em van portar un entrepà perquè sopés. Per reveure la primera part, vaig deglutir la segona. D’aquesta, només m’agradava quan Theodore Bikel, en el paper de filòleg, pretén descobrir l’origen d’Audrey Hepburn, la desconeguda que s’ha presentat a l’ambaixada de bracet de Rex Harrison. Hi parla, i conclou que, per l’accent, ha de ser una princesa hongaresa, asseveració acollida amb aire triomfal per Rex Harrison. Hi ha actors que només en cinc minuts s’imposen. Theodore Bikel n’és un, a My Fair Lady. Al final de tot, Audrey Hepburn torna amb Rex Harrison després d’una dubitació. S’han enamorat, com mana Pigmalió. Ella li posa les sabatilles submisa. Era molt millor quan se les tiraven pel cap.
Un dia, Eduardo Asensio Salvadó ens va fer una francesilla extraordinària. Ens va llegir en veu alta un conte de misteri. A mitja lectura algú va riure, i el professor va tancar el llibre. Encara ara m’intriga l’origen d’aquella ombra que perseguia el protagonista de la narració. Potser val més no saber-lo.