My Fair Lady

My Fair Lady és com El dotze del patíbul. En l’una i en l’altra, la segona part és l’apli­cació de la peda­go­gia de la pri­mera. A My Fair Lady, Rex Har­ri­son ense­nya a la flo­rista Audrey Hep­burn a par­lar i a com­por­tar-se cor­rec­ta­ment. L’objec­tiu és ser pre­sen­tada en soci­e­tat en un ball d’ambai­xada. A El dotze del patíbul, Lee Mar­vin ensi­nis­tra la dot­zena de pàries perquè ata­quin amb èxit un cas­tell ocu­pat pels nazis. Les expec­ta­ti­ves cre­a­des en la pri­mera part són dece­be­do­res en la segona. El ball a l’ambai­xada no aporta res, un cop ini­ciat, i la irrupció al cas­tell des­me­reix l’entre­na­ment. Stan­ley Kubrick hi va insis­tir a La cha­queta metálica amb resul­tats idèntics. Molt millor l’assaig que l’apli­cació. Pot­ser sem­pre és així, també a la vida. Les esco­les i les uni­ver­si­tats gene­ren plans de futur que sovint es frus­tren.

A col·legi vaig tenir un pro­fes­sor d’història, el senyor Edu­ardo Asen­sio Sal­vadó, que tot i pre­su­mir d’haver estat “el alumno pre­fe­rido de don Jaime Vicens Vives” com George San­ders, mort a Cas­tell­de­fels, era “el primo favo­rito de Rebecca”, no ens va ense­nyar mai res. Es limi­tava a dor­mi­tar men­tre nosal­tres llegíem el lli­bre de text o, per ordre seva, ens pre­guntàvem la lliçó els uns als altres. Un dia va mig obrir els ulls i va dir: “La llu­via en Sevi­lla es una pura mara­vi­lla.” Vaig retro­bar la frase a My Fair Lady, tra­ducció al cas­tellà de l’embar­bus­sa­ment anglès “the rain in Spain stays mainly in the plain”, que Audrey Hep­burn es resis­teix a pro­nun­ciar bé. El senyor Asen­sio somi­ava en Audrey Hep­burn? Després de veure la pel·lícula, jo també. Vaig anar a veure My Fair Lady a les tres, a la pri­mera sessió, i vaig sor­tir del cine a la una de la mati­nada, havent empal­mat les tres pro­jec­ci­ons, una dar­rera l’altra. Els pares em van por­tar un entrepà perquè sopés. Per reveure la pri­mera part, vaig deglu­tir la segona. D’aquesta, només m’agra­dava quan The­o­dore Bikel, en el paper de filòleg, pretén des­co­brir l’ori­gen d’Audrey Hep­burn, la des­co­ne­guda que s’ha pre­sen­tat a l’ambai­xada de bra­cet de Rex Har­ri­son. Hi parla, i con­clou que, per l’accent, ha de ser una prin­cesa hon­ga­resa, asse­ve­ració aco­llida amb aire tri­om­fal per Rex Har­ri­son. Hi ha actors que només en cinc minuts s’impo­sen. The­o­dore Bikel n’és un, a My Fair Lady. Al final de tot, Audrey Hep­burn torna amb Rex Har­ri­son després d’una dubi­tació. S’han ena­mo­rat, com mana Pig­malió. Ella li posa les saba­ti­lles sub­misa. Era molt millor quan se les tira­ven pel cap.

Un dia, Edu­ardo Asen­sio Sal­vadó ens va fer una fran­ce­si­lla extra­or­dinària. Ens va lle­gir en veu alta un conte de mis­teri. A mitja lec­tura algú va riure, i el pro­fes­sor va tan­car el lli­bre. Encara ara m’intriga l’ori­gen d’aque­lla ombra que per­se­guia el pro­ta­go­nista de la nar­ració. Pot­ser val més no saber-lo.