Pantalla

STEFAN IVANCIC

CINEASTA SERBI-CATALÀ

“Tenim certes mancances de recursos, però això ens porta a ser creatius”

Ste­fan Ivan­cic (Bel­grad, 1985) és un jove cine­asta talentós, ver­te­bra­dor de l’actual cinema de la “zona iugos­lava”. Per a nosal­tres inclou una sin­gu­la­ri­tat, és serbo-català. Va viure gai­rebé tota la infan­tesa i ado­lescència a Bar­ce­lona, però va tor­nar a la seva ciu­tat natal per estu­diar i fer cinema. Els seus curt­me­trat­ges (Soles de pri­ma­vera, Moon­less sum­mer, A hand­ful of sto­nes) han estat selec­ci­o­nats en els millors fes­ti­vals i ha dut a terme amb èxit pel·lícules amb la pro­duc­tora Non-Alig­ned Films. Pro­gra­ma­dor de cinema i gran conei­xe­dor de tot el que es cou als Bal­cans, parlo amb ell del cinema emer­gent a la regió, però també del que suc­ce­eix a Cata­lu­nya.

Que està fent actu­al­ment des de Sèrbia i els Bal­cans?
Visc a Bel­grad i soc direc­tor de cinema. També pro­du­eixo pel·lícules, pro­gramo en els fes­ti­vals de Locarno i Pan­cevo i faig clas­ses a la Facul­tat d’Art Dramàtic de la ciu­tat. Pot­ser és que no puc estar quiet. Com a direc­tor estic escri­vint el guió del que espero que sigui el meu pri­mer llarg­me­tratge, a pesar que tota aquesta feina em treu temps i con­cen­tració. Aquest 2018 he cul­mi­nat dues pel·lícules com a pro­duc­tor, Teret i Ti imas noc, i ens està anant molt bé.
La seva família con­ti­nua a Cata­lu­nya?
Sí, jo vaig viure a Bar­ce­lona entre els anys 1991 i 2009. Ales­ho­res vaig inten­tar entrar a la branca de cinema de la Facul­tat d’Art Dramàtic. Si ho acon­se­guia –només accep­ten sis o set alum­nes per any– el pla era que­dar-m’hi qua­tre anys durant els estu­dis. Hi vaig entrar, segueixo vivint aquí i és on m’agra­da­ria con­ti­nuar fent pel·lícules, de moment. Els meus pares i ger­mans viuen a Bar­ce­lona, tre­ba­llant, estu­di­ant...
El cinema de les exrepúbli­ques de Iugoslàvia està expe­ri­men­tant un crei­xe­ment que fa una dècada no tenia.
Crec que estan pas­sant coses interes­sants. Els nous països que van aparèixer després de Iugoslàvia van estar bas­tants anys cul­tu­ral­ment des­con­nec­tats de la resta del món. Ara entra en escena una gene­ració més jove que va créixer durant l’era d’inter­net i que es va ama­rar del cinema d’arreu del món sal­tant-se les limi­ta­ci­ons dels canals tra­di­ci­o­nals de dis­tri­bució. És un bon grup de gent jove que fa cinema als països de l’ex-Iugoslàvia i del qual em sento part. Alhora som gent que col·labo­rem entre nosal­tres i que som amics. Et podria citar una vin­tena de per­so­nes mínim. Tenim cer­tes man­can­ces de recur­sos, però això ens obliga a bus­car altres solu­ci­ons que ens por­ten a ser cre­a­tius i autèntics en relació amb el con­text de la rea­li­tat on vivim.
Per cir­cumstàncies de la vida, es troba que de petit era iugos­lau, després també espa­nyol, però alhora català, i ara també és ciu­tadà serbi. Com s’ho fa?
Ser iugos­lau, espa­nyol, català i serbi alhora pot ser una mica confús, sobre­tot quan ets més jove. D’una banda, es tracta només de burocràcia, una neces­si­tat de defi­nir de manera molt sim­ple les per­so­nes. D’una altra, a par­tir de l’experiència, cadascú es forma com a per­sona i adopta una iden­ti­tat cul­tu­ral pròpia. La meva és una bar­reja d’una cul­tura balcànica i una de medi­terrània, diguem-ho així. Crec que és una riquesa sin­gu­lar. Tinc un com­pany, Filip Mar­ti­no­vic, que ha vis­cut un peri­ple simi­lar al meu entre Cata­lu­nya i Sèrbia, i està fent una pel·lícula sobre aquesta qüestió.
Com ha vis­cut el que ha ocor­re­gut a Cata­lu­nya el dar­rer any?
Venint d’un país com Iugoslàvia, i conei­xent les con­seqüències de la seva des­a­pa­rició, encara pre­sents a totes les anti­gues repúbli­ques que es tro­ben en un estat de tran­sició per­ma­nent, mai he estat segui­dor de les tendències inde­pen­den­tis­tes. Mal­grat això, l’espec­ta­cle de repressió que fa temps que té en marxa l’Estat és lamen­ta­ble. A mi mateix, que em sento de tot arreu a la vegada, em pro­voca rebuig. No puc sen­tir que per­ta­nyo a una política com la que s’ha vis­cut últi­ma­ment a Espa­nya, de la mateixa manera que mai vaig tenir afi­ni­tat amb la política de Sèrbia durant els anys noranta.
M’agra­da­ria saber com s’ha vist des de la distància, el seu entorn pro­fes­si­o­nal, els seus cer­cles d’amis­tats.
Tot­hom em pre­gun­tava per la inde­pendència de Cata­lu­nya. A Sèrbia la gent hi estava interes­sada, era un tema recur­rent pel con­flicte amb Kosovo. Són cons­ci­ents que no conei­xen les com­ple­xi­tats del tema, però inten­ta­ven tro­bar-hi paral·lelis­mes. La violència que es va veure als car­rers va crear pre­o­cu­pació; un no s’ima­gina que imat­ges com aques­tes siguin pos­si­bles en un país democràtic d’occi­dent. Van impac­tar, però també fa la sen­sació que ja s’han obli­dat. Vivim en un món que ens col­peja cons­tant­ment amb noves imat­ges.

AIRES NOUS

“Ara entra en escena una gene­ració més jove que va créixer durant l’era d’inter­net”

INTERÈS A SÈRBIA

“Tot­hom em pre­gun­tava per la inde­pendència de Cata­lu­nya. A Sèrbia la gent hi estava interes­sada, era un tema recur­rent pel con­flicte amb Kosovo”

CON­TRA LA REPRESSIÓ

“Mai he estat segui­dor de les tendències inde­pen­den­tis­tes. Mal­grat això, l’espec­ta­cle de repressió que fa temps que té en marxa l’Estat és lamen­ta­ble”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.