No és un estiu qualsevol, sinó el del 2014. L’últim que van viure dos dels amics més estimats de Francesc Parcerisas: Josep Miquel Sobrer i Carles Miralles, morts tots dos el gener del 2015.

L’evocació d’aquests amics –i de dos altres desapareguts prematurs, il·lustres: l’editor Jaume Vallcorba i el traductor Manuel Serrat Crespo– conforma una de les línies principals de l’obra de Francesc Parcerisas Un estiu, editada per Quaderns Crema. Una evocació, però, que no vol convidar a la nostàlgia ni a la tristesa, sinó més aviat a la celebració de l’amistat i de la memòria compartida. Enunciat així pot semblar naïf. Però és que el record d’aquests quatre prohoms de les nostres lletres conviu amb unes pàgines esplèndides sobre el devessall de memòria que ens reserva sempre l’estiu. Una memòria que de vegades l’autor fa remuntar molt enllà, a la infantesa pròpia: “Enfonsar les ungles en aquella primera aigua que brollava del fons del pou i s’enretirava i tornava a brollar era una sensació tàctil molt especial.” O, en un altre passatge: “Aixecaves una pedra i era com treure la teulada d’una casa inquieta i efervescent, tot bellugava.”

Fa cinc anys, Parcerisas va publicar a la mateixa editorial La primavera a Pequín. El dietari que presento em sembla més rodó que aquell (l’estiu d’ara és universal; aquella era una primavera particular).

En les pàgines inicials, l’autor es pregunta sobre la privacitat, atès que per aquí han d’anar els trets de l’escriptura que l’ocupa. Als fragments solars de rememoració estival, a les pàgines tan fondes sobre el testimoniatge dels bells dies amb els amics, cal sumar-hi, encara, reflexions diverses (sobre la fe, la religió i l’Església, escèptic com és; sobre el país, combatiu com se sent; fins i tot sobre la pornografia, curiós com es mostra) i una quarta línia, de to més greu, amb el relat de la malaltia de la seva mare.