Carles Pujol i un retaule de 280 anys
La Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida ha estat escenari de diverses instal·lacions in situ d’artistes contemporanis que han posat en valor el retaule barroc que el 1738 realitzà Francesc Escarpenter per presidir l’antiga capella de l’hospital de Santa Maria, desafectada de culte, i que actualment fa compatible la seva presència amb projectes artístics en aquesta sala. Després de Carles Santos i Perejaume, ara li ha arribat el torn a una proposta de Carles Pujol (Barcelona, 1947), un dels artistes que inicià la seva trajectòria en els anys setanta en la pràctica de la pintura i que porta al seu darrere un conjunt d’instal·lacions videogràfiques tant a Catalunya com en altres països d’Europa. Carles Pujol ha sabut fer un transvasament del concepte de l’espai pictòric a l’espai tridimensional físic mitjançant l’aplicació de les noves tecnologies, essencialment del vídeo, tot jugant amb la perspectiva, l’ il·lusionisme propi de la pintura i la realitat física.
Poc més de dos segles separen el retaule barroc d’Escarpenter de la instal·lació de Carles Pujol. Quan entrem en la foscor de la Sala Gòtica, el vidre que fa d’urna al retaule reflecteix la imatge de traços geomètrics pintats que Pujol ha creat sobre uns plafons i la geometria d’una estructura metàl·lica de ferro que envaeix l’espai captada per una càmera de circuit tancat que expandeix un projector i que ens permet interactuar. Quan ens apropem al text que ens il·lustra sobre l’obra 280 anys un sensor encén el llum que ens deixa veure per uns instants el retaule barroc. Tanmateix, superposició de dos temps, dues èpoques i dues estètiques marcades per dues dates: 1738 i 2018. Dues estètiques antagòniques: la barroca, en una capella destinada a la pietat i al dol per als que sofrien i morien en un hospital, i la minimalista i tecnològica d’avui, que ens ajuda a entendre el concepte d’espai i el temps des de nous sistemes de representació, híbrids, propis del món postmodern.
Pujol començà amb la pintura, de traços geomètrics, d’inspiració matemàtica i musical, i formà part dels primers artistes que intentaren transformar la pintura emprant les noves tecnologies a mitjan dels anys setanta. Alguns referents de la història de l’art li donaren la clau: Velázquez i Las Meninas, el constructivista rus Malévitx i Picasso amb Les senyoretes del carrer d’Avinyó. El seu homenatge a Las Meninas amb una videoinstal·lació és una de les seves obres més aconseguides, si bé l’actual 280 anys de Lleida no té res a envejar-li i constitueix una oportunitat d’experimentar físicament una obra de Pujol, no sempre fàcil de veure.
Carles Pujol, 280 anys. Sala Gòtica. Institut d’Estudis Ilerdencs. Pl. de la Catedral, s/n. Fins al 16 de setembre.