Carles Pujol i un retaule de 280 anys

La Sala Gòtica de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Iler­dencs de la Dipu­tació de Lleida ha estat esce­nari de diver­ses ins­tal·laci­ons in situ d’artis­tes con­tem­po­ra­nis que han posat en valor el retaule bar­roc que el 1738 rea­litzà Fran­cesc Escar­pen­ter per pre­si­dir l’antiga cape­lla de l’hos­pi­tal de Santa Maria, des­a­fec­tada de culte, i que actu­al­ment fa com­pa­ti­ble la seva presència amb pro­jec­tes artístics en aquesta sala. Després de Car­les San­tos i Pere­jaume, ara li ha arri­bat el torn a una pro­posta de Car­les Pujol (Bar­ce­lona, 1947), un dels artis­tes que inicià la seva tra­jectòria en els anys setanta en la pràctica de la pin­tura i que porta al seu dar­rere un con­junt d’ins­tal·laci­ons vide­ogràfiques tant a Cata­lu­nya com en altres països d’Europa. Car­les Pujol ha sabut fer un trans­va­sa­ment del con­cepte de l’espai pictòric a l’espai tri­di­men­si­o­nal físic mit­jançant l’apli­cació de les noves tec­no­lo­gies, essen­ci­al­ment del vídeo, tot jugant amb la pers­pec­tiva, l’ il·lusi­o­nisme propi de la pin­tura i la rea­li­tat física.

Poc més de dos segles sepa­ren el retaule bar­roc d’Escar­pen­ter de la ins­tal·lació de Car­les Pujol. Quan entrem en la fos­cor de la Sala Gòtica, el vidre que fa d’urna al retaule reflec­teix la imatge de traços geomètrics pin­tats que Pujol ha creat sobre uns pla­fons i la geo­me­tria d’una estruc­tura metàl·lica de ferro que enva­eix l’espai cap­tada per una càmera de cir­cuit tan­cat que expan­deix un pro­jec­tor i que ens per­met interac­tuar. Quan ens apro­pem al text que ens il·lus­tra sobre l’obra 280 anys un sen­sor encén el llum que ens deixa veure per uns ins­tants el retaule bar­roc. Tan­ma­teix, super­po­sició de dos temps, dues èpoques i dues estètiques mar­ca­des per dues dates: 1738 i 2018. Dues estètiques antagòniques: la bar­roca, en una cape­lla des­ti­nada a la pie­tat i al dol per als que sofrien i morien en un hos­pi­tal, i la mini­ma­lista i tec­nològica d’avui, que ens ajuda a enten­dre el con­cepte d’espai i el temps des de nous sis­te­mes de repre­sen­tació, híbrids, pro­pis del món post­mo­dern.

Pujol començà amb la pin­tura, de traços geomètrics, d’ins­pi­ració matemàtica i musi­cal, i formà part dels pri­mers artis­tes que inten­ta­ren trans­for­mar la pin­tura emprant les noves tec­no­lo­gies a mit­jan dels anys setanta. Alguns refe­rents de la història de l’art li dona­ren la clau: Velázquez i Las Meni­nas, el cons­truc­ti­vista rus Malévitx i Picasso amb Les senyo­re­tes del car­rer d’Avinyó. El seu home­natge a Las Meni­nas amb una vide­oins­tal·lació és una de les seves obres més acon­se­gui­des, si bé l’actual 280 anys de Lleida no té res a enve­jar-li i cons­ti­tu­eix una opor­tu­ni­tat d’expe­ri­men­tar física­ment una obra de Pujol, no sem­pre fàcil de veure.

Car­les Pujol, 280 anys. Sala Gòtica. Ins­ti­tut d’Estu­dis Iler­dencs. Pl. de la Cate­dral, s/n. Fins al 16 de setem­bre.