Els germans, el primer “altre”

A El cel no és per a tot­hom (Ana­grama), Marta Rojals fa un pas enda­vant en el seu retrat de la soci­e­tat i les difi­cul­tat que l’indi­vidu té per encai­xar-hi. Si en les obres ante­ri­ors hi havia una única pro­ta­go­nista, aquí pre­senta un trio sin­gu­lar: dues bes­so­nes i el seu germà petit. Les rela­ci­ons són com­ple­xes, tra­ves­sa­des per enve­ges i ran­cors, atès que els ger­mans no dei­xen de ser el pri­mer “altre” con­tra el qual es cons­tru­eix la pròpia iden­ti­tat. La novel·la avança a cop de diàlegs, que són el termòmetre de les rela­ci­ons ente­ra­nyi­na­des entre els tres fills i els seus pares, una per­ru­quera mal­hu­mo­rada i un malalt crònic que somia volar. Una de les filles, la “fugi­tiva” Sara, recull aquest somni que marca la seva vida pro­fes­si­o­nal i també per­so­nal: en el món de l’aeronàutica no es coneix la igual­tat de gènere.

Amb un fil nar­ra­tiu en ter­cera per­sona en què pre­sent i pas­sat es bar­re­gen, l’autora ebrenca traça un relat que va des de finals del fran­quisme fins a l’actu­a­li­tat. Ho fa a còpia de referències cul­tu­rals, històriques i també soci­als: per què han d’estu­diar, les nenes, si s’han de casar i ser mares?, es plan­te­gen, per exem­ple, a can Costa.

Els per­so­nat­ges són com­pac­tes: una bes­sona com­pla­ent i caso­lana; l’altra llesta i inde­pen­dent; la mare mate­ri­a­lista i ron­di­naire, el pare indul­gent i ide­a­lista..., però l’auten­ti­ci­tat dels diàlegs fa obli­dar aquests pro­to­ti­pus per insu­flar-los vida. Perquè un dels atots de la novel·la, com ja ens té acos­tu­mats la mis­te­ri­osa Rojals, és el llen­guatge, que fa anar com vol per retra­tar la psi­co­lo­gia dels per­so­nat­ges.

Com en les bones comèdies fran­ce­ses, tot gira al vol­tant d’una tro­bada entre els ger­mans, ene­mis­tats de fa temps, que s’orga­nitza arran de la fugida de la filla d’una de les bes­so­nes. La trama està ben dosi­fi­cada, però la reso­lució pot­ser s’esfi­la­garsa inne­cessària­ment.