Història gràfica d’una lluita Avançament editorial

LA IMME­DI­A­TESA

La tectònica dels pobles de Cata­lu­nya va conèixer un movi­ment bru­tal en un espai de pocs mesos que va fer tre­mo­lar el que alguns ano­me­nen estat de dret. Entre el 2012 i el 2017, els cata­lans van votar (ja sigui de manera vin­cu­lant o no) qua­tre cops i, en les dues últi­mes oca­si­ons –el referèndum de l’1 d’octu­bre i les elec­ci­ons del 21 de desem­bre–, ho van fer en un clima de màxima cris­pació política i social. Durant uns dies, les acci­ons tant del govern de la Gene­ra­li­tat com de les enti­tats soci­als can­vi­a­ven i feien girs d’una manera que, a pri­ori, sem­blava impro­vi­sada.

La capa­ci­tat de fer virals els mis­sat­ges depe­nia de la rapi­desa amb què aquests mis­sat­ges es recon­fi­gu­ra­ven en un for­mat gràfic i efec­tiu. Així, per exem­ple, pocs dies després dels atemp­tats de la Ram­bla, el 17 d’agost del 2017, en una roda de premsa amb els con­se­llers d’Inte­rior i de Justícia, el major dels Mos­sos d’Esqua­dra, Josep Lluís Tra­pero, va dir una frase que va arri­bar a ser tren­ding topic mun­dial a través de Twit­ter. Després de negar-se a con­tes­tar en cas­tellà una pre­gunta feta en català, un peri­o­dista holandès va mos­trar la seva dis­con­for­mi­tat per no ser res­post imme­di­a­ta­ment en cas­tellà. El res­pon­sa­ble de con­duir la tro­bada amb la premsa ja havia infor­mat prèvia­ment que la roda de pre­gun­tes segui­ria un ordre: pri­mer s’aten­dria en català els mit­jans ter­ri­to­ri­als i després es repe­ti­ria la mateixa infor­mació en altres llengües, però, tot i així, el peri­o­dista va aban­do­nar la sala amb indig­nació.

El major Tra­pero va sen­ten­ciar un “Bueno, pues molt bé, pues adiós” que es va con­ver­tir en una mena de ready made ver­bal de caràcter impro­vi­sat. La cons­trucció gra­ma­ti­cal no nor­ma­tiva, amb tres cas­te­lla­nis­mes, amb iro­nia i, sobre­tot, amb el valor simbòlic afe­git que els sobi­ra­nis­tes li van ator­gar, van fer que la frase passés de l’anècdota a l’eslògan. Però segur que no hau­ria pros­pe­rat sense la seva tra­ducció gràfica.

En poques hores, Jordi Calvís pen­java a Twit­ter la imatge del major dels Mos­sos acom­pa­nyada de la frase cons­truïda amb lle­tra de pal del color blau cor­po­ra­tiu dels uni­for­mes del cos de poli­cia. Fidel al seu estil, tot i que emprant pro­ce­di­ments digi­tals, Calvís ela­bo­rava una imatge recre­ant els gra­fits en sten­cil d’artis­tes com Banksy i She­pard Fai­rey i imi­tant de manera vec­to­rial les taques i les gotes dels esprais sobre la paret. L’sten­cil o pouc­hoir és un pro­ce­di­ment de gra­fit molt ràpid per trans­me­tre mis­sat­ges dins l’espai urbà, de manera que s’ha con­ver­tit en leit­mo­tiv visual en gai­rebé tota l’obra de Jordi Calvís.

Així mateix, el 20 de setem­bre del 2017, el grup d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya al Congrés dels Dipu­tats pro­tes­tava per l’acti­tud del govern amb els escor­colls i les pri­me­res deten­ci­ons a la seu de la Con­se­lle­ria d’Eco­no­mia. Abans d’aban­do­nar el ple del Congrés, Gabriel Rufián es va diri­gir a Mari­ano Rajoy amb una frase de clixé cine­ma­togràfic: “Saque sus sucias manos de nues­tras ins­ti­tu­ci­o­nes.” Nova­ment, la pos­si­bi­li­tat de vira­lit­zar el mis­satge par­tia de la imme­di­a­tesa perquè la frase es con­vertís en imatge gràfica. Així doncs, amb una paleta de colors ajus­tada, en què el color groc simbòlic fos ben pre­sent, i un altre cop una tipo­gra­fia de pal per fer el mis­satge ente­ne­dor, jo mateix vaig pre­sen­tar el per­so­natge de Gabriel Rufián amb una postura tan refe­ren­cial al món cine­ma­togràfic com la seva frase.

Amb la mateixa intenció d’imme­di­a­tesa es va ela­bo­rar un díptic en què els pro­ta­go­nis­tes eren l’entre­na­dor Pep Guar­di­ola i el fut­bo­lista Gerard Piqué, que es van mos­trar favo­ra­bles al dret a deci­dir.

En aquest clima de notícies can­vi­ants, Òmnium i l’ANC en pri­mer lloc, i els comitès de defensa de la república, després, han inten­tat sem­pre avançar-se als esde­ve­ni­ments amb la pre­pa­ració de mate­ri­als mul­ti­fun­ci­o­nals: abans de cada judici, tant Jordi Calvís per als mate­ri­als de l’ANC com jo per als d’Òmnium, hem il·lus­trat els ros­tres dels polítics, seguint sem­pre les indi­ca­ci­ons dels depar­ta­ments de dis­seny i de comu­ni­cació. Si eren empre­so­nats, imme­di­a­ta­ment després de conèixer la sentència es pen­ja­rien les imat­ges a les xar­xes amb el lema Lli­ber­tat. Si no eren retin­guts pel tri­bu­nal, les imat­ges no s’expo­sa­rien i els mate­ri­als gene­rats que­da­rien arxi­vats per a futu­res acci­ons.

La urgència de dibui­xar pot estar deter­mi­nada per dos fac­tors: rei­vin­di­car quel­com o infor­mar de manera sob­tada sobre un fet o sobre un esde­ve­ni­ment. Quan Àngels Martínez, dipu­tada de CSQP, va treure les ban­de­res espa­nyo­les de la ban­cada del PP durant els ten­sos plens dels dies 6 i 7 de setem­bre, Jordi Calvís va rei­vin­di­car la seva dig­ni­tat amb aquesta ele­gant il·lus­tració.

D’ON VENIM?

La revo­lució gràfica que ha sig­ni­fi­cat el procés a Cata­lu­nya ha pene­trat en l’ima­gi­nari col·lec­tiu. Per a una gene­ració post­dic­ta­dura, ja acos­tu­mada a la cul­tura visual, ha estat una forma de cam­pa­nya total­ment inèdita.

Entre els #car­tells9N i el movi­ment en suport als rapers Valtònyc i Pablo Hasel amb el hash­tag #noca­lla­rem hi ha hagut una lli­ber­tat cre­a­tiva que pre­te­nia tren­car pre­ci­sa­ment amb l’art del pòster i el car­tell de cam­pa­nya pre­ce­dents.

Ha estat una revolta gràfica a escala digi­tal. La plu­ra­li­tat de for­mats (dis­senys, humor gràfic, vídeos, ani­ma­ci­ons, gifts, mems, etc.) i també dels mit­jans d’exhi­bició pública (Face­book, Ins­ta­gram, Twit­ter, etc.) ha donat lloc a una revolta no només for­mal, sinó també con­cep­tual, que té com a refe­rents imme­di­ats la Pri­ma­vera Àrab i el 15-M.

Les lec­tu­res ico­nogràfiques són molt diver­ses i s’empren de manera dife­rent, però sem­pre tenen com a punt d’ori­gen les revol­tes gràfiques dels anys sei­xanta i setanta. La imatge de Hit­ler durant la pri­ma­vera del 68 amb la cara del gene­ral De Gau­lle no neces­sita cap mena de text, ni tam­poc la del rei Felip VI amb res­sonàncies del pas­sat. La imatge del Piolín troba el seu homònim en les imat­ges gene­ra­des durant el movi­ment pop art.

I així, de la mateixa manera que hi ha mol­tes imat­ges sense text, també hi ha molt text sense imatge. L’ús de les tipo­gra­fies i els jocs metafòrics de parau­les demos­tren l’enginy irònic i con­tes­ta­tari d’uns dis­se­nya­dors i dis­se­nya­do­res de gran talent. És una petita revo­lució il·lus­trada.

Si durant trenta anys, des dels anys setanta fins al canvi de segle, l’street art va evo­lu­ci­o­nar i es va posar al cap­da­vant del nou suport en les arts, actu­al­ment el mos­tra­dor públic és inter­net. Artis­tes com Jean-Mic­he­lle Bas­quiat, Banksy, She­pard Fai­rey i Jean René (JR) pro­du­ei­xen obres gràfiques de caràcter polític en l’esfera pública, adop­tant un punt de vista crític sobre la soci­e­tat i sobre els mit­jans d’opinió pública.

Banksy tre­ba­lla el gra­fit fet a par­tir de plan­ti­lles, també ano­me­na­des sten­cil, pouc­hoir o, sim­ple­ment, ester­git. She­pard Fai­rey dis­se­nya pòsters serigràfics, reci­clant l’estètica dels car­tells dels anys sei­xanta. I JR sobre­di­men­si­ona foto­gra­fies i retrats per adqui­rir una visi­bi­li­tat glo­bal i crear espais artístics que han de ser obser­vats des de la distància.

Des del maig del 68, el car­te­llisme i les imat­ges gràfiques que es van crear en totes i cadas­cuna de les revol­tes soci­als (estu­di­ants de París, Black Power, Pri­ma­vera de Praga, etc.) van sig­ni­fi­car la moder­nit­zació del ressò social. La vira­li­tat d’aque­lla època es con­fi­gu­rava per mitjà de mis­sat­ges sintètics i visu­als. I el canvi del món analògic al digi­tal va actuar de la mateixa manera.

Perquè, de fet, quina diferència hi ha entre infor­mar amb un car­tell o per mitjà de 140 caràcters? Durant els dos anys que va durar la Pri­ma­vera Àrab, el món va conèixer gran part del que hi pas­sava pre­ci­sa­ment gràcies a Twit­ter.

Inter­net, per tant, ha esde­vin­gut una auto­pista indes­truc­ti­ble (i incon­tro­la­ble) per on les opi­ni­ons cir­cu­len lliu­re­ment. Anony­mous en va fer la seva arma, com també Julian Assange. El movi­ment Ocupy es va desen­vo­lu­par a través d’inter­net. Ara les imat­ges ja no es pre­sen­ten en un suport físic, sinó vir­tual. Almenys fins als dar­rers temps del procés, quan a Cata­lu­nya s’ha tor­nat a can­tar “els car­rers seran sem­pre nos­tres”, s’han fet engan­xa­des mas­si­ves de car­tells, s’han pin­tat murals i s’han pen­jat domas­sos als bal­cons.