Història gràfica d’una lluita Avançament editorial

LA IMMEDIATESA

La tectònica dels pobles de Catalunya va conèixer un moviment brutal en un espai de pocs mesos que va fer tremolar el que alguns anomenen estat de dret. Entre el 2012 i el 2017, els catalans van votar (ja sigui de manera vinculant o no) quatre cops i, en les dues últimes ocasions –el referèndum de l’1 d’octubre i les eleccions del 21 de desembre–, ho van fer en un clima de màxima crispació política i social. Durant uns dies, les accions tant del govern de la Generalitat com de les entitats socials canviaven i feien girs d’una manera que, a priori, semblava improvisada.

La capacitat de fer virals els missatges depenia de la rapidesa amb què aquests missatges es reconfiguraven en un format gràfic i efectiu. Així, per exemple, pocs dies després dels atemptats de la Rambla, el 17 d’agost del 2017, en una roda de premsa amb els consellers d’Interior i de Justícia, el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, va dir una frase que va arribar a ser trending topic mundial a través de Twitter. Després de negar-se a contestar en castellà una pregunta feta en català, un periodista holandès va mostrar la seva disconformitat per no ser respost immediatament en castellà. El responsable de conduir la trobada amb la premsa ja havia informat prèviament que la roda de preguntes seguiria un ordre: primer s’atendria en català els mitjans territorials i després es repetiria la mateixa informació en altres llengües, però, tot i així, el periodista va abandonar la sala amb indignació.

El major Trapero va sentenciar un “Bueno, pues molt bé, pues adiós” que es va convertir en una mena de ready made verbal de caràcter improvisat. La construcció gramatical no normativa, amb tres castellanismes, amb ironia i, sobretot, amb el valor simbòlic afegit que els sobiranistes li van atorgar, van fer que la frase passés de l’anècdota a l’eslògan. Però segur que no hauria prosperat sense la seva traducció gràfica.

En poques hores, Jordi Calvís penjava a Twitter la imatge del major dels Mossos acompanyada de la frase construïda amb lletra de pal del color blau corporatiu dels uniformes del cos de policia. Fidel al seu estil, tot i que emprant procediments digitals, Calvís elaborava una imatge recreant els grafits en stencil d’artistes com Banksy i Shepard Fairey i imitant de manera vectorial les taques i les gotes dels esprais sobre la paret. L’stencil o pouchoir és un procediment de grafit molt ràpid per transmetre missatges dins l’espai urbà, de manera que s’ha convertit en leitmotiv visual en gairebé tota l’obra de Jordi Calvís.

Així mateix, el 20 de setembre del 2017, el grup d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats protestava per l’actitud del govern amb els escorcolls i les primeres detencions a la seu de la Conselleria d’Economia. Abans d’abandonar el ple del Congrés, Gabriel Rufián es va dirigir a Mariano Rajoy amb una frase de clixé cinematogràfic: “Saque sus sucias manos de nuestras instituciones.” Novament, la possibilitat de viralitzar el missatge partia de la immediatesa perquè la frase es convertís en imatge gràfica. Així doncs, amb una paleta de colors ajustada, en què el color groc simbòlic fos ben present, i un altre cop una tipografia de pal per fer el missatge entenedor, jo mateix vaig presentar el personatge de Gabriel Rufián amb una postura tan referencial al món cinematogràfic com la seva frase.

Amb la mateixa intenció d’immediatesa es va elaborar un díptic en què els protagonistes eren l’entrenador Pep Guardiola i el futbolista Gerard Piqué, que es van mostrar favorables al dret a decidir.

En aquest clima de notícies canviants, Òmnium i l’ANC en primer lloc, i els comitès de defensa de la república, després, han intentat sempre avançar-se als esdeveniments amb la preparació de materials multifuncionals: abans de cada judici, tant Jordi Calvís per als materials de l’ANC com jo per als d’Òmnium, hem il·lustrat els rostres dels polítics, seguint sempre les indicacions dels departaments de disseny i de comunicació. Si eren empresonats, immediatament després de conèixer la sentència es penjarien les imatges a les xarxes amb el lema Llibertat. Si no eren retinguts pel tribunal, les imatges no s’exposarien i els materials generats quedarien arxivats per a futures accions.

La urgència de dibuixar pot estar determinada per dos factors: reivindicar quelcom o informar de manera sobtada sobre un fet o sobre un esdeveniment. Quan Àngels Martínez, diputada de CSQP, va treure les banderes espanyoles de la bancada del PP durant els tensos plens dels dies 6 i 7 de setembre, Jordi Calvís va reivindicar la seva dignitat amb aquesta elegant il·lustració.

D’ON VENIM?

La revolució gràfica que ha significat el procés a Catalunya ha penetrat en l’imaginari col·lectiu. Per a una generació postdictadura, ja acostumada a la cultura visual, ha estat una forma de campanya totalment inèdita.

Entre els #cartells9N i el moviment en suport als rapers Valtònyc i Pablo Hasel amb el hashtag #nocallarem hi ha hagut una llibertat creativa que pretenia trencar precisament amb l’art del pòster i el cartell de campanya precedents.

Ha estat una revolta gràfica a escala digital. La pluralitat de formats (dissenys, humor gràfic, vídeos, animacions, gifts, mems, etc.) i també dels mitjans d’exhibició pública (Facebook, Instagram, Twitter, etc.) ha donat lloc a una revolta no només formal, sinó també conceptual, que té com a referents immediats la Primavera Àrab i el 15-M.

Les lectures iconogràfiques són molt diverses i s’empren de manera diferent, però sempre tenen com a punt d’origen les revoltes gràfiques dels anys seixanta i setanta. La imatge de Hitler durant la primavera del 68 amb la cara del general De Gaulle no necessita cap mena de text, ni tampoc la del rei Felip VI amb ressonàncies del passat. La imatge del Piolín troba el seu homònim en les imatges generades durant el moviment pop art.

I així, de la mateixa manera que hi ha moltes imatges sense text, també hi ha molt text sense imatge. L’ús de les tipografies i els jocs metafòrics de paraules demostren l’enginy irònic i contestatari d’uns dissenyadors i dissenyadores de gran talent. És una petita revolució il·lustrada.

Si durant trenta anys, des dels anys setanta fins al canvi de segle, l’street art va evolucionar i es va posar al capdavant del nou suport en les arts, actualment el mostrador públic és internet. Artistes com Jean-Michelle Basquiat, Banksy, Shepard Fairey i Jean René (JR) produeixen obres gràfiques de caràcter polític en l’esfera pública, adoptant un punt de vista crític sobre la societat i sobre els mitjans d’opinió pública.

Banksy treballa el grafit fet a partir de plantilles, també anomenades stencil, pouchoir o, simplement, estergit. Shepard Fairey dissenya pòsters serigràfics, reciclant l’estètica dels cartells dels anys seixanta. I JR sobredimensiona fotografies i retrats per adquirir una visibilitat global i crear espais artístics que han de ser observats des de la distància.

Des del maig del 68, el cartellisme i les imatges gràfiques que es van crear en totes i cadascuna de les revoltes socials (estudiants de París, Black Power, Primavera de Praga, etc.) van significar la modernització del ressò social. La viralitat d’aquella època es configurava per mitjà de missatges sintètics i visuals. I el canvi del món analògic al digital va actuar de la mateixa manera.

Perquè, de fet, quina diferència hi ha entre informar amb un cartell o per mitjà de 140 caràcters? Durant els dos anys que va durar la Primavera Àrab, el món va conèixer gran part del que hi passava precisament gràcies a Twitter.

Internet, per tant, ha esdevingut una autopista indestructible (i incontrolable) per on les opinions circulen lliurement. Anonymous en va fer la seva arma, com també Julian Assange. El moviment Ocupy es va desenvolupar a través d’internet. Ara les imatges ja no es presenten en un suport físic, sinó virtual. Almenys fins als darrers temps del procés, quan a Catalunya s’ha tornat a cantar “els carrers seran sempre nostres”, s’han fet enganxades massives de cartells, s’han pintat murals i s’han penjat domassos als balcons.