D’anada i tornada

Recordo molt bé la cara d’esbalaït i beneitó de Joan Miró dret i bol­cat sobre una taula, o asse­gut en una cadira Tho­net, quan admi­rava la feina que li feien aquells ani­ma­lets minúsculs o el mateix vent sobre la tela o un paper blanc davant dels quals ell no sabia què fer perquè el que volia no era pin­tar la gar­rofa o les fulles dels arbres, sinó l’ener­gia que expel·lien aque­lles for­mes i que impul­sa­ven, a qui les sabés mirar, força per ela­bo­rar un món real­ment ente­ne­dor sor­git de la volun­tat i no de la sub­missió bèl·lica o política. Miró ja sabia que el que hi havia al seu entorn era natu­ral, però el que no ho era, de natu­ral, era l’ús que se’n feia. A la rea­li­tat, totes les for­mes només en tenien una de vàlida: el preu de mer­cat, la mer­ca­de­ria (no els que­viu­res). Miró cer­cava un món com el d’aquests cre­a­dors que ara, tre­ba­llant als cimalls de la Sagrada Família de Gaudí, pen­sen no en les pedres que hi ha a l’abast, poro­ses i sub­jec­tes a qual­se­vol embat sor­pre­nent o des­co­ne­gut, sinó en aque­lles altres pedres –pedra tesa, pedra sense porus, perquè no sigui ata­ca­ble per cap força fins ara cone­guda–, perquè no volen que el seu enginy pugui ser des­truït pels que fins ara ja sabem més o menys com poden anar les empen­tes que ens poden cla­var. Unes pedres –una volun­tat hauríem de dir– que per­me­tin man­te­nir ferma la capa­ci­tat del que amb el nos­tre enginy som capaços de crear*.

En soc cons­ci­ent; no bar­rejo coses que apa­rent­ment no es poden bar­re­jar. Al·ludeixo que hem d’anar a cer­car els altres fona­ments de la rea­li­tat. Els ani­ma­lets que aju­den Miró a ende­vi­nar el que podrà con­ce­bre i fer són aquells matei­xos que, nete­jant-los d’impu­re­ses, per­me­ten als grans paqui­derms viure i pro­gres­sar segons els enca­de­na­ments que els ha pre­vist la natu­ra­lesa. Els arqui­tec­tes que aixe­quen les tor­res gau­di­ni­a­nes assa­gen –tal com pen­sava Gaudí– que les for­mes par­lin direc­ta­ment: que el desig es vegi con­cre­tat en quel­com de tan­gi­ble. Que els ide­als no siguin uto­pies sinó rea­li­tats. D’anada i tor­nada he bate­jat aques­tes parau­les perquè soc cons­ci­ent que no hi hau­ria carbó a l’illa àrtica Spits­ber­gen ni petroli sota la sorra del Sàhara, ni una terra benau­rada com la nos­tra, si entre els movi­ments que fa la Terra no n’hi hagués un que cap­gira total­ment les coses sense esbor­rar-ne la història. Tot passa, però torna i una mica més: la cre­ació.

*Hauríem de començar a enten­dre que l’engi­nyosa estruc­tura arqui­tectònica de la Sagrada Família pot ser el monu­ment a l’estruc­tura de la Sagrada Cata­lu­nya. Aquesta ter­gi­ver­sació d’inten­ci­ons la imposa la rea­li­tat política.