L’ànima d’una cançó

Jesmyn Ward ha guanyat per segon cop el National Book Award. Per a un mateix premi potser és massa. La novel·la d’aquesta segona vegada és Canteu, esperits, canteu. L’ha traduït Josefina Caball i l’ha editat Edicions del Periscopi, que ha apostat com poques editorials per portar al català la millor narrativa contemporània. Amb grans encerts. No m’ho ha semblat tant, però, aquesta novel·la. Hi ha tres narradors: Jojo, el fill mestís de Leonie i Michael; Leonie, enamorada incondicionalment de Michael, el marit blanc, empresonat a Parchman com hi van estar també Richie i Pa, a qui llavors tothom deia Riv; i Richie, fantasmagòric com el comte Arnau de Maragall i arrencat del temps com ell, però a causa de les seves penes i no dels seus pecats. Més a prop, doncs, d’Adalaisa. Els tres narradors ens parlen de les tres generacions d’una família negra arrelada a la mateixa Amèrica rural de Faulkner. La de l’avi Pa i l’àvia Ma, malalta de càncer; la de Leonie, que, com Ward, ha viscut la mort d’un germà; i la de Jojo, que protegeix Kayla (o Michaela), la germaneta, amb la mateixa intensitat que odia la inestable, insegura i poc de fiar Leonie, mare de tots dos. Com que ens narren el viatge amb una amiga per anar a buscar Michael el dia que surt de Parchman, hi ha crítics que han dit que Canteu, esperits, canteu és també una road movie. I alguns, pensant sobretot en Richie, han afegit que era una epopeia homèrica. A Richie, però, no el pot veure tothom. I no és l’únic esperit. En el rerefons, hi ha el drama de l’esclavitud i de la marginació d’una raça. No hauria d’haver estat incompatible amb el fet que el narrador aprofundís en l’anàlisi d’actituds simples i irresponsables com la de Leonie. Llavors, el drama s’hauria inflat i compactat com la massa d’un bon pastís. Jojo s’adona de com és Leonie. Ward, també, però no ho relaciona prou, ha optat per decantar-se més cap a un plany persistent, com un plugim que amara totes les planes de la novel·la. Hi ha crítics que ho han valorat molt. Han dit que és una veu molt poètica. Potser l’encerten més que jo. Només Pa (o Riv) té la dignitat del comte Arnau. Els altres són inconscients o malalts o esperits o criatures.