El prestigi de la poesia
El món dels tics gremials sol ser un camp de mines. Tenim, pel que es veu, un president de la Generalitat de Catalunya especialment culte i lletrat. No em voldria exposar a ser mal interpretat; de cap manera vull dir que els anteriors no ho fossin (en fi, potser algun no tant), però cap d’ells s’havia agradat tant com el molt honorable president Torra de citar poemes i textos literaris en general en les seves declaracions, fins al punt que, com pot veure qualsevol que entri a les xarxes socials, ja són uns quants que diuen “no tanta poesia i més acció”, deduint, per descomptat amb tot el dret del món però no sé si gaire encertadament, que l’atenció a la lírica va en detriment de la dedicació a altres tasques, més importants o no és apreciació de cadascú, o en tot cas, d’aquelles per les quals el senyor Torra ocupa el lloc que ocupa.
La poesia té mala fama. És una activitat popularment associada a distrets, bufanúvols i idealistes en el mal sentit de l’expressió, contraposats a realistes en el sentit pràctic positiu. De poetes, aquest cronista n’ha conegut uns quants, i els asseguro que el percentatge d’ingenus anèmics que es deixen robar la cartera amb més facilitat que la resta de ciutadans és ínfim.
La reticència del públic davant dels servidors públics afeccionats a dir poemes té una altre terreny, el del gremi dels poetes, tal com assenyalo al començament. Totes les disciplines tenen el seu repertori de prejudicis i manies, fílies i fòbies variades i discutidíssimes. Entre els poetes hi ha la peculiaritat que, com que no hi ha diners en joc –n’hi ha en un percentatge d’individus tan petit que a efectes de caracteritzar la comunitat és irrellevant–, els valors a batre són deutors de la vanitat, i quan hi ha en joc la vanitat, els personalismes i les punyeteries són terribles, perquè, a més, si es barallen dos individus que fan sabates es foten mútuament de sabates, però quan s’odien dos poetes són les ànimes allò que està en joc, i l’insult i la burla tenen una càrrega inimaginablement més profunda i feridora.
Estic segur que el molt honorable president Torra sap per quin camp de mines es passeja quan inclou versos en els seus discursos. Que, atès altres terrenys minats per on ha de campar, el perill d’aquest li porta fluixa. I amb raó. Què es pot comparar, avui aquí, amb els dracs de set caps de la judicatura espanyola? Per tant, amb tots els respectes i amb la millor intenció, em permeto animar el senyor president a esmentar més poetes, tants com pugui, i ben variats de registre i consistència, si és possible.
