Se’ns rifen

L’edi­tor de la revista The New Yorker, David Rem­nick, és un dels peri­o­dis­tes més bri­llants dels Estats Units, i aquest any, en el fes­ti­val anual de la revista, havia con­vi­dat Steve Ban­non per entre­vis­tar-lo en directe. Ban­non, perquè ens enten­guem, és el dimoni des del punt de vista de la línia edi­to­rial del The New Yorker, és a dir, la revista havia deci­dit con­vi­dar l’ene­mic a casa. Aquest publi­cista va ser qui va diri­gir la cam­pa­nya de Trump amb totes les men­ti­des que van fer falta, va ser l’edi­tor de Brei­bart News, la pla­ta­forma de pseu­doin­for­mació de què s’ha nodrit l’extrema dreta i ara està tirant enda­vant la bri­llant idea d’uni­fi­car els movi­ments popu­lis­tes fei­xis­tes, és a dir, els dolents del món, des del Front Naci­o­nal Francès fins al par­tit ale­many Alter­na­tiva. Jo, fran­ca­ment, volia que Rem­nick l’entre­vistés i que el deixés en evidència, però no serà així.

Quan es va anun­ciar el car­tell del fes­ti­val, alguns dels intel·lec­tu­als con­vi­dats van començar a dir que si Ban­non hi anava, ells no. Per exem­ple, el come­di­ant Judd Apa­tow va dir que no par­ti­ci­pa­ria en una festa on es nor­ma­lit­zava l’odi, i el seu col·lega Jim Car­rey, també ho va dei­xar molt clar en un tuit: “Ban­non? I jo? Al mateix pro­grama? Mai podria pas­sar.” A causa de les pres­si­ons, Rem­nick ha recu­lat, dient que, després de par­lar-ho amb diver­sos col·legues ha recon­si­de­rat la invi­tació: “No vull que els lec­tors benin­ten­ci­o­nats i el per­so­nal pen­sin que vaig igno­rar les seves pre­o­cu­pa­ci­ons.” Alguns subs­crip­tors de la revista van amenaçar de donar-se’n de baixa. Pit­jor per a ells. The New Yorker con­ti­nua sent una gran publi­cació de pen­sa­ment i cul­tura i, com a tal, tenia l’obli­gació de no girar la cara a un feno­men que no ens agrada però que exis­teix: l’ascens del fei­xisme al món. L’argu­ment de no donar-li veu em sem­bla d’una altra època. Ja en té, de veu, una veu mas­siva i poc fil­trada a les xar­xes soci­als, que entra amb la força de l’insult, la calúmnia i el descrèdit, una veu que es va retro­a­li­men­tant de fal­se­dats i que Rem­nick hau­ria pogut fago­ci­tar amb la seva intel·ligència i vete­ra­nia, por­tant Ban­non al seu ter­reny. Ara el publi­cista per­vers ha que­dat com un heroi cen­su­rat i els intel·lec­tu­als esquer­rans, com uns pape­ri­nes que han pre­fe­rit man­te­nir-se a la seva zona de con­fort. Les regles del joc han can­vi­ant, i si abans no res­pon­dre als qui bai­xa­ven el nivell del dis­curs era un pacte tàcit per no donar-los publi­ci­tat, ara, reba­tre’ls (encara que sigui incòmode) és una obli­gació, si no, no dei­xa­ran de créixer. Ara qual­se­vol boig pot fer un tuit desa­cre­di­tant qui sigui i, si no es res­pon amb rapi­desa, es fa una bola de neu que després costa molt de fon­dre. Rem­nick s’ha ado­nat d’aquest canvi de para­digma pro­vo­cat per les xar­xes i no volia badar. Llàstima que l’hagin fet rec­ti­fi­car amb aque­lla gràcia que té l’esta­blish­ment per evi­tar enfan­gar-se.