L’elogi de l’amistat

A l’editorial Flâneur consideren que el llibre també és un objecte i fan edicions precioses. El nebot de Wittgenstein, el segon llibre que editen, té un disseny, una qualitat de paper i unes imatges excel·lents, en consonància amb la bona traducció que Raül Garrigasait fa d’aquest text concís de Thomas Bernhard. Bernhard té cinc novel·les autobiogràfiques que trobem en català en traducció de Clara Formosa. Aquest text no és la continuació d’aquella obra, encara que en té l’esperit. Són les memòries de l’autor sobre la seva relació amb Paul Wittgenstein, nebot del gran filòsof analític, a partir que el troba a l’hospital: Bernhard és al pavelló dels malalts de pulmó; Paul, al pavelló dels malalts mentals, on passa alguns mesos després d’una crisi. Amb ningú com ell pot conversar sobre música, filosofia, política o matemàtiques. Quan descriu la primera trobada, fa pensar en la trobada de Montaigne amb La Boétie: “A l’instant va ser una persona tan completament diferent, tan nova per a mi, i també lligada a un nom que ja feia dècades que admirava com cap altre, que de seguida vaig tenir la sensació que era el meu salvador.” Amb l’estil àcid que el caracteritza i confrontat a aquest doble seu, brillant com l’oncle, que emmalalteix fins a morir, Bernhard arriba a l’essencial de l’amistat: “Jo ja tinc amics, els millors amics, però cap amb una riquesa inventiva i una sensibilitat que es pugui comparar amb la d’en Paul.” Derivades d’aquesta relació, hi ha grans reflexions sobre la malaltia, la música clàssica i l’opera, o els cafès literaris de Viena. En un to pausat però afilat, s’intercala una crítica ferotge a la hipocresia social, i Bernhard dispara contra els premis literaris, el teatre que es fa a Viena, la classe mèdica o la vida al camp. L’anomenaven nestbeschmutzer (algú que embruta el propi niu), però més que embrutar, quan llegeixes Bernhard, tens la impressió que neteja, que et clarifica la visió.