No-Do

Alguna pel·lícula espanyola havia de treure el cap, en aquesta sèrie. Em podria haver decantat per Plácido, El verdugo o La escopeta nacional, que són les que prefereixo. Totes de Berlanga, amb el guionista Rafael Azcona. Alguna de Carlos Saura? La Caza a banda, què vam valorar quan érem joves de les pel·lícules espesses, atapeïdes, de Saura? Hauria d’haver confiat els guions a un Azcona, o fixar-se més en Buñuel, el seu model i paisà aragonès. S’hauria airejat, hi hauria introduït humor. Se li va confiar el reportatge dels Jocs de Barcelona. Vostès l’han vist? Dissimulin, el tenen amagat.

Trio el No-Do. L’obligació oficial de projectar-lo es va fer extensiva al cine del meu col·legi. Com que n’era assidu, he vist molts No-Do. El cine del meu col·legi feia sessions de dissabte i diumenge, com si fos una sala d’exhibició normal, només que en horari de tarda. El primer projector, els escolapis el devien anar a comprar als Encants. Era una peça petita i negra de quan el sonor va començar a caminar que avui hauria de ser al museu de la Filmoteca de Catalunya. Les pel·lícules s’hi encallaven, s’hi trencaven, es cremaven. Com que allò no podia anar perquè se’ns feia de nit, els escolapis van optar per una màquina nova, una OSSA esplèndida que avui es pot veure al vestíbul del teatre Monumental de Mataró. Tots els projectors de pel·lícules han acabat decorant vestíbuls, amb l’arribada del digital. El capellà que fins llavors havia fet anar la màquina antiga va dir que se l’estimava com Buster Keaton estava enamorat de les locomotores, i se li va concedir que l’usés per projectar exclusivament el No-Do. Aquí on em veuen, he vist Franco trencar-se, aturar-se –“impasible el ademán”–, i cremar-se en vida cada dissabte i diumenge. Berlanga, Buñuel o Saura ho podrien haver introduït a les seves sàtires. Si les pel·lícules que arribaven al cine de col·legi eren antigues de cinc o sis anys, el No-Do, també. Franco posava primeres pedres en pantans que ja estaven del tot construïts i en funcionament.

Com que no hi havia televisió, vèiem el món que la ràdio descrivia a través del No-Do, on no tot era Franco. Les primeres televisions la gent les anava a veure als aparadors de les botigues que en venien. Futbol, algun festival de la cançó... Les notícies eren al No-Do amb la pel·lícula de la setmana. Ara el No-Do està molt desprestigiat, s’equipara al tenebrisme, se li retreu el nefast “blanc i negre”. Què té de mal, el blanc i negre, si les millors pel·lícules de la història ho són, si ho són Plácido, El Verdugo i La caza? I del banc de dades visuals de valor històric que l’arxiu del No-Do atresora, què n’hem de dir? Els historiadors se’l prenen molt seriosament. Sort que hi havia els negatius. Passat pel projector de col·legi avui del No-Do no quedaria res i tot serien plors.