Pardals a Riella
Des del darrer llibre que he llegit de Guillem Viladot aquest estiu, La cendra, fins al primer que em va caure a les mans ja fa anys i que em va captivar, Temps d’estrena, he fet volgudament un recorregut per la seua obra que en moltes ocasions m’ha sorprès i quasi mai m’ha defraudat. Tant per com aborda els temes que li interessaven, com per la manera àgil, jovenívola, directa i clara de tractar-los, la facilitat comunicativa de Viladot es posa al servei d’unes trames, d’uns personatges i d’unes històries que, amb aparent senzillesa, ens porten de manera magistral a mons que l’autor coneix a bastament o bé a d’altres en els quals s’endinsa, fa recerca i narra. Viladot, com a novel·lista, va escriure sobre personatges històrics com Joana –la mal anomenada reina boja– i els seus malsons, als quals l’autor sap atorgar una pàtina de contemporaneïtat que sorprèn; o com Carles, llibre en què juga, amb un to àcid i punyent, amb el fill disminuït de Felip II i el bufó oficial de la cort. A Discurs horitzontal, va saber tombar una dona al divan del psiquiatre i en un monòleg, contextualitzat en la psicoanàlisi, mostrar-nos com descobria la seua sexualitat. A l’Energia feia parlar un home que acabava de morir i que, mentre viatjava en forma d’energia a la recerca d’un cos on instal·lar-se, dissertava sobre la vida i la pròpia mort.
Guillem –Guillermo com li deia la Montserrat, la seua recentment desapareguda vídua–, va investigar i deixar anar l’espontaneïtat amb materials com pedres, ferralla i deixalles amb les quals va realitzar les Volumetries, les Poesies Visuals i va establir un diàleg fluid amb l’obra del també ponentí i amic Leandre Cristòfol. Innovador i d’una creativitat lliure i desacomplexada, Viladot va participar en la que s’ha considerat la primera mostra de poesia concreta que, juntament amb Joan Brossa i Josep Iglésias del Marquet, l’any 1971 va tenir com a escenari la cèlebre Petite Galerie de Lleida, fundada per Jaume Magre i els artistes Àngel Jové i Albert Coma Estadella. Si alguna cosa defineix la personalitat de Viladot és el seu atreviment amb els temes, amb les formes narratives i amb les fórmules creatives. En tots els terrenys, va ser un innovador que, fins i tot, va saber nedar sense por d’ofegar-se, contra corrent.
L’àmplia i no prou coneguda labor de Guillem Viladot està reunida i exposada en una casa d’Agramunt –Riella en el seu vocabulari literari–, localitat on tenia les arrels i que l’any 1991 l’artista va comprar a per convertir-la en Lo Pardal, Casa de la Poesia Visual. Ben aviat la va haver d’ampliar amb dos edificis més, on va poder disposar de manera original i creativa tota la seua producció. La particularitat de les sales és que van ser les primeres a dedicar-se a aquest gènere a Catalunya i a l’Estat espanyol.
Aquesta obra ingent es mereix un reconeixement. La seua producció literària, una reconsideració per part de les editorials que tan bona feina fan actualment al nostre país. El vintè aniversari de la seua mort, el novembre del 2019, sense cap mena de dubte, podria ser un bon moment per tenir mig encarrilada aquesta iniciativa.