Lletres

Pardals a Riella

La seva producció literària mereix una reconsideració per part de les editorials del nostre país

Des del dar­rer lli­bre que he lle­git de Gui­llem Vila­dot aquest estiu, La cen­dra, fins al pri­mer que em va caure a les  mans ja fa anys i que em va cap­ti­var, Temps d’estrena, he fet vol­gu­da­ment un recor­re­gut per la seua obra que en mol­tes oca­si­ons m’ha sorprès i quasi mai m’ha defrau­dat. Tant per com aborda els temes que li interes­sa­ven, com per la manera àgil, jovenívola, directa i clara de trac­tar-los, la faci­li­tat comu­ni­ca­tiva de Vila­dot es posa al ser­vei d’unes tra­mes, d’uns per­so­nat­ges i d’unes històries que, amb apa­rent sen­zi­llesa, ens por­ten de manera magis­tral a mons que l’autor coneix a bas­ta­ment o bé a d’altres en els quals s’endinsa, fa recerca i narra. Vila­dot, com a  novel·lista, va escriure sobre per­so­nat­ges històrics com Joana –la mal ano­me­nada reina boja– i els seus mal­sons, als quals l’autor sap ator­gar una pàtina de con­tem­po­raneïtat que sorprèn; o com Car­les, lli­bre en què juga, amb un to àcid i punyent, amb el fill dis­minuït de Felip II i el bufó ofi­cial de la cort. A Dis­curs horit­zon­tal, va saber tom­bar una dona al divan del psi­quia­tre i en un monòleg, con­tex­tu­a­lit­zat en la psi­coanàlisi, mos­trar-nos com des­co­bria la seua sexu­a­li­tat. A l’Ener­gia feia par­lar un home que aca­bava de morir i que, men­tre viat­java en forma d’ener­gia a la recerca d’un cos on ins­tal·lar-se, dis­ser­tava sobre la vida i la pròpia mort.

Gui­llem –Gui­llermo com li deia la Mont­ser­rat, la seua recent­ment des­a­pa­re­guda vídua–, va inves­ti­gar i dei­xar anar l’espon­taneïtat amb mate­ri­als com pedres, fer­ra­lla i dei­xa­lles amb les quals va rea­lit­zar les Volu­me­tries, les Poe­sies Visu­als i va esta­blir un diàleg fluid amb l’obra del també ponentí i amic Lean­dre Cristòfol. Inno­va­dor i d’una cre­a­ti­vi­tat lliure i des­a­com­ple­xada, Vila­dot va par­ti­ci­par en la que s’ha con­si­de­rat la pri­mera mos­tra de poe­sia con­creta que, jun­ta­ment amb Joan Brossa i Josep Iglésias del Mar­quet, l’any 1971 va tenir com a esce­nari la cèlebre Petite Gale­rie de Lleida, fun­dada per Jaume Magre i els artis­tes Àngel Jové i Albert Coma Esta­de­lla. Si alguna cosa defi­neix la per­so­na­li­tat de Vila­dot és el seu atre­vi­ment amb els temes, amb les for­mes nar­ra­ti­ves i amb les fórmu­les cre­a­ti­ves. En tots els ter­renys, va ser un inno­va­dor que, fins i tot, va saber nedar sense por d’ofe­gar-se, con­tra cor­rent.

L’àmplia i no prou cone­guda labor de Gui­llem Vila­dot està reu­nida i expo­sada en una casa d’Agra­munt –Rie­lla en el seu voca­bu­lari lite­rari–, loca­li­tat on tenia les arrels i que l’any 1991 l’artista va com­prar a per con­ver­tir-la en Lo Par­dal, Casa de la Poe­sia Visual. Ben aviat la va haver d’ampliar amb dos edi­fi­cis més, on va poder dis­po­sar de manera ori­gi­nal i cre­a­tiva tota la seua pro­ducció. La par­ti­cu­la­ri­tat de les sales és que van ser les pri­me­res a dedi­car-se a aquest gènere a Cata­lu­nya i a l’Estat espa­nyol.

Aquesta obra ingent es mereix un reco­nei­xe­ment. La seua pro­ducció literària, una recon­si­de­ració per part de les edi­to­ri­als que tan bona feina fan actu­al­ment al nos­tre país. El vintè ani­ver­sari de la seua mort, el novem­bre del 2019, sense cap mena de dubte, podria ser un bon moment per tenir mig encar­ri­lada aquesta ini­ci­a­tiva.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.