Pulmons internacionals
Francament, em vaig posar molt content quan vaig llegir al diari que el 7 d’agost el director executiu del PEN Internacional, Carles Torner, havia visitat els presos a Lledoners. Només hi havia la petita ombra que la visita s’havia fet a petició d’un parent dels presos. Si podem donar crèdit al testimoni de l’articulista, he de confessar que m’hauria agradat encara més que Torner hagués tingut la iniciativa directament ell, com a figura destacada de l’organització amb seu a Londres.
Sigui com vulgui, la visita es va dur a terme i ha tingut el seu ressò mediàtic en l’àmbit nacional i internacional. El PEN Internacional i el seu filial al país, el PEN Català, no són cap menudalla. El PEN Internacional és una plataforma respectada i de llarga tradició que disposa de 149 centres distribuïts en 101 països. I el PEN Català, dins de l’estructura global de la institució, sempre ha gaudit d’una situació privilegiada per ser un dels centres més antics, fundat el 1922, al cap de només un any que la senyora C.A. Dawson Scott tingués el gest de crear la casa mare, l’English PEN.
La carta fundacional del PEN estableix en l’article 3 que “els membres del PEN hauran d’exercir sempre tota la influència possible a favor de la comprensió i el respecte mutu entre les nacions, i es comprometen a fer tot el que sigui al seu abast per esvair els odis entre races, classes i nacions”. En l’article 4, continua: “Es comprometen a oposar-se a qualsevol forma de supressió de la llibertat d’expressió.” També, en l’article 5, assevera que “defensa la llibertat de premsa i s’oposa a la censura arbitrària en temps de pau”. Encara que la carta no ho digui explícitament, el PEN Internacional s’oposa a qualsevol forma de persecució d’escriptors per expressar lliurement les seves idees i opinions.
Em sembla evident que els principis fundacionals del PEN s’apliquen perfectament a la situació catalana. Si repassem els currículums dels presos i els exiliats, veurem que gairebé tots tenen obra publicada, de manera que se’ls pot considerar escriptors. Cito els casos de Toni Comín, Clara Ponsatí i Raül Romeva, per exemple. De motius perquè el PEN Internacional i el PEN Català prenguin un paper molt més actiu, enèrgic i determinant, no en falten.
Fins ara s’han produït reaccions que no dubto a qualificar de tèbies, alguna moció de protesta, alguna circular d’alerta internacional. Totalment insuficient. Espero que la visita de Torner als presos i l’elecció de la nova presidenta, Àngels Gregori, indiquin un nou temps per al PEN Internacional i el PEN Català. Jo soc de l’opinió que bé podrien crear una comissió especial per vetllar per la qüestió. Amb tan pocs pulmons internacionals com té Catalunya, no podem prescindir de cap.