Les inquietuds d’una nova generació

La tem­po­rada artística ha obert amb una pro­posta de les gale­ries sobre artis­tes joves amb el títol d’Art Nou. Cer­ta­ment, cal un recanvi gene­ra­ci­o­nal, que no arriba. Actu­al­ment, con­vi­uen diver­ses gene­ra­ci­ons en actiu, des dels artis­tes con­cep­tu­als dels anys setanta fins als pin­tors dels vui­tanta i els neo­con­cep­tu­als que van sor­gir en els anys noranta. Però no s’ha fet cap escan­dall de la cre­ació a par­tir del nou segle. Cada cop es fa més difícil con­so­li­dar valors emer­gents, perquè avan­cem amb retard en una car­rera que és lenta i difícil, i perquè cada cop hi ha més cre­a­dors i més ben for­mats.

Si algú ha tin­gut fe en els artis­tes joves és Josep Canals. Des de la seva gale­ria a Sant Cugat ha creat la Bien­nal d’Art Con­tem­po­rani Català, que arriba a la XXXI edició, amb una selecció d’onze artis­tes que mos­tren les inqui­e­tuds d’una nova gene­ració. Sorprèn, al món urbà d’avui, com alguns artis­tes seguei­xen obser­vant el pai­satge. Car­les Llonch pren una pedra de la serra de Hatta, al nord-est dels Emi­rats Àrabs, i la pas­seja per pai­sat­ges inhòspits de la península aràbiga, on la pedra, fora de con­text, pren una dimensió metafísica. Les parets de pedra seca de la Gar­rotxa ins­pi­ren les xilo­gra­fies d’Adrià Gamero, i Gui­llem S. Arquer pre­senta part de la sèrie Terra incògnita, fruit dels seus des­plaçaments dia­ris des del taller, a la perifèria de Bar­ce­lona. Ikea Lands­cape, de Sebas­tian Ruiz, es basa en el mapa d’Amèrica inver­tit de Tor­res-García per mirar la geo­gra­fia des de nous punts de referència.

Altres artis­tes han posat el focus en temes urbans, com Anna Ill, també pre­sent a la selecció d’artis­tes de la Sala Parés, a par­tir d’objec­tes quo­ti­di­ans. A Leip­zig va tro­bar al car­rer capses de cartró amb objec­tes en desús que, per no llençar-les, ofe­rien a altra gent. Les capses por­ta­ven la lle­genda zu versc­henken (‘per rega­lar’). Obres de caràcter crític i social són les d’Edu­ard Ruiz. Amb Ponts, cri­tica la ico­no­gra­fia benin­ten­ci­o­nada dels bit­llets d’euro per esta­blir ponts, quan en rea­li­tat defen­sen més la lliure cir­cu­lació de mer­ca­de­ries que el lliure movi­ment de les per­so­nes. El món urbà de Joan Pallé s’ins­pira en el gra­fit, el punk, les raves, i fa una crítica al dis­seny com a vehi­cle cons­truc­tor d’ide­o­lo­gia des d’una mirada fresca i rebel. La casa i la paraula són també motiu de reflexió. Irene Bou parla de la fra­gi­li­tat de la llar com a espai de refugi i de la seva vul­ne­ra­bi­li­tat, i Yurian Quin­ta­nas explora a Silent room la des­cons­trucció dels espais d’una casa, repre­sen­tats en paper reta­llat. En la pro­posta de Mari­ona Beren­guer la paraula Metàstasi és des­plaça i es trans­forma, posant en acció el seu mateix sig­ni­fi­cat, men­tre que Anna Pascó diu que foca­litza la seva recerca des de la lingüística, un mètode que li per­met trans­la­ci­ons des de dife­rents mit­jans.