Explicar-ho tot alhora

Només cal lle­gir la pri­mera pàgina de La vida mate­rial per reconèixer que en aquest lli­bre hi ha una veu pode­rosa. És una veu de dona que ha vist, patit i sen­tit molt. I que ho explica amb el to de qui està de tor­nada de tot, a manera de tes­ta­ment lite­rari. De fet, aquesta veu és més par­lada que escrita, ja que el lli­bre neix d’una sèrie de con­ver­ses amb el cine­asta Jérôme Beau­jour, quan l’autora pràcti­ca­ment no hi veia i no podia escriure. El text és com un catàleg de notes dis­per­ses i de records que cons­tru­ei­xen la iden­ti­tat d’una de les escrip­to­res fran­ce­ses més icòniques del segle XX.

Segur que hi ha lec­tors a qui molesta el to sen­tenciós de Duras, que defensa teo­ries dogmàtiques amb sentències hiperbòliques i amb la segu­re­tat de tenir la veri­tat abso­luta. Però aquesta és pre­ci­sa­ment la seva gràcia, l’hones­te­dat i el com­promís d’una dona que ha escrit afir­mant-se contínua­ment. “Em diuen que exa­gero. Em diuen tota l’estona que exa­gero. Podria ser. Ves a saber. Pot pen­sar el que vul­gui del que li explico”, escriu. Aquest lli­bre s’ha de lle­gir amb volun­tat de gau­dir d’un cer­vell interes­sant en fun­ci­o­na­ment. S’ha de lle­gir si volem conèixer les inti­mi­tats d’una dona que va viure per escriure, abo­cada a una feina que ho era tot per a ella.

Duras parla dels temes que li han con­fi­gu­rat la vida. Parla de la dona i de la casa, en un assaig fantàstic sobre com les senyo­res estan engan­xa­des a les coses mate­ri­als i a la idea de llar. Parla del sexe i dels escrip­tors, i de la volun­tat dels homes de pos­seir i esti­mar idees. Parla de les vir­tuts i dels perills de l’alco­hol, que van des­truir la seva salut.

Aquest text és la res­saca d’una vida molt intensa. És una res­saca pro­duc­tiva i genial, que vol jus­ti­fi­car els exces­sos que s’han fet durant mol­tes nits. “Escriure no és expli­car històries –diu Duras–, és expli­car-ho tot alhora.” El lli­bre fa honor a aquest afo­risme.