Explicar-ho tot alhora

Només cal llegir la primera pàgina de La vida material per reconèixer que en aquest llibre hi ha una veu poderosa. És una veu de dona que ha vist, patit i sentit molt. I que ho explica amb el to de qui està de tornada de tot, a manera de testament literari. De fet, aquesta veu és més parlada que escrita, ja que el llibre neix d’una sèrie de converses amb el cineasta Jérôme Beaujour, quan l’autora pràcticament no hi veia i no podia escriure. El text és com un catàleg de notes disperses i de records que construeixen la identitat d’una de les escriptores franceses més icòniques del segle XX.

Segur que hi ha lectors a qui molesta el to sentenciós de Duras, que defensa teories dogmàtiques amb sentències hiperbòliques i amb la seguretat de tenir la veritat absoluta. Però aquesta és precisament la seva gràcia, l’honestedat i el compromís d’una dona que ha escrit afirmant-se contínuament. “Em diuen que exagero. Em diuen tota l’estona que exagero. Podria ser. Ves a saber. Pot pensar el que vulgui del que li explico”, escriu. Aquest llibre s’ha de llegir amb voluntat de gaudir d’un cervell interessant en funcionament. S’ha de llegir si volem conèixer les intimitats d’una dona que va viure per escriure, abocada a una feina que ho era tot per a ella.

Duras parla dels temes que li han configurat la vida. Parla de la dona i de la casa, en un assaig fantàstic sobre com les senyores estan enganxades a les coses materials i a la idea de llar. Parla del sexe i dels escriptors, i de la voluntat dels homes de posseir i estimar idees. Parla de les virtuts i dels perills de l’alcohol, que van destruir la seva salut.

Aquest text és la ressaca d’una vida molt intensa. És una ressaca productiva i genial, que vol justificar els excessos que s’han fet durant moltes nits. “Escriure no és explicar històries –diu Duras–, és explicar-ho tot alhora.” El llibre fa honor a aquest aforisme.