Deu dies de cine a Sant Sebastià

Jean-Luc Godard ho va deixar ben clar quan va dir que el cinema és el frau més bonic del món, però ens encanta caure una vegada i una altra en la trampa. Comença l’època de festivals i premis de cinema. Des d’ara i fins a finals de la primavera, ens esperen les millors estrenes, que probablement conqueriran els podis de la fama a través dels Gaudí, els Goya, els Globus d’Or i els Oscars, entre d’altres, i gaudirem de festivals amb propostes d’allò més eclèctiques.

La 66a edició del Festival Internacional de Sant Sebastià engloba tot això que estimem els enamorats del setè art; estrenes de primer nivell mundial, propostes més arriscades però que sovint sorprenen el públic i altres productes que no entusiasmen tant. Però, discrepàncies a part, el ventall de llargmetratges d’aquesta edició no ha decebut.

Enguany, s’hi han projectat produccions que no és cap bestiesa assegurar que podríem acabar veient nominades, o fins i tot vencedores, als Oscars. First Man, dirigida per Damien Chazelle (Whiplash i La La Land) i protagonitzada per Ryan Goslling (La La Land i El diario de Noah), que ha acaparat totes les mirades a la catifa vermella, ens deixa veure la història més personal de l’astronauta Neil Armstrong. Spike Lee (Malcom X i Puja a l’autobús) ens sorprèn amb una història dura i colpidora que ens trasllada als anys setanta i basada en la història real de Ron Stallworth, el primer policia afroamericà que va aconseguir infiltrar-se a la cúpula del Ku Klux Klan. BlacKkKlansman ja va guanyar el Gran Premi en l’última edició de Canes.

El guanyador de l’Oscar per Gravity, Alfonso Cuarón, ens presenta Roma, un film molt més personal ambientat a principis de la dècada dels setanta en què seguirem la vida d’una família de classe mitjana a Ciutat de Mèxic. Aquest film ja va ser el gran vencedor del festival de Venècia. I, segurament, una de les més esperades ha estat A star is born, dirigida per Bradley Cooper (Ressaca a Las Vegas i El Francotirador) i protagonitzada per ell mateix i Lady Gaga (American Horror Story i Dreamgirls), tot i que aquest film no ha format part de la competició. Són els que han aconseguit crear les cues més multitudinàries als afores del gran teatre Kursaal, a tocar del Cantàbric.

Si sortim de l’esfera hollywoodiana i ens endinsem més en el cinema independent i d’autor, la cartellera del festival ens ha deixat autèntiques perles. El retrat de Leningrad durant un estiu dels vuitanta a ulls d’un jove músic fascinat per Led Zepelin, T-Rex i David Bowie que ens deixa Leto (Summer) ha traslladat el públic a una escena històrica i d’allò més nostàlgica. A més, gravada en blanc i negre, però amb tocs de musical i de surrealisme, el director rus Kirill Serebrennikov ens trasllada a la decadència del món del rock and roll en plena Rússia comunista i amb un treball molt crític amb el govern de llavors, fet que li ha comportat l’arrest domiciliari. El director Elías León Siminiani ens presenta el seu segon llargmetratge en forma de documental. Siminiani té la intenció de crear un llargmetratge sobre un atracament a un banc. Per informar-se sobre els procediments que s’utilitzen va contactar amb Flako, conegut amb el malnom d’El Robin Hood de Vallecas, el lladre de bancs més buscat durant la crisi econòmica espanyola. La recopilació d’informació per a la seva pel·lícula ha quedat recollida en el documental Apuntes para una película de atracos que ha captivat el públic per la seva espontaneïtat, frescor i proximitat. El director suís Felix van Groeningen presenta un treball protagonitzat per Timothée Chalamet (Call me by your name) i Steve Carell (Battle of the sexes). Van Groeningen explica una història colpidora de recaiguda i recuperació en el món de les drogues d’un adolescent de família benestant. El retrat de la drogoaddicció sense baixos fons ni famílies desestructurades planteja un debat molt present: com les drogues no estan allunyades de casa nostra, i com la família pateix aquest problema amb impotència.

El cinema asiàtic aixeca cada cop més expectació entre els amants del cinema, i el festival de Sant Sebastià no ho passat per alt. Any rere any, la cartellera proposa més llargmetratges asiàtics, i el públic ho agraeix. Ho evidencien les llargues cues que es formen per a aquestes sessions.

Enguany s’ha pogut veure en primícia a Europa Mirai, la nova aventura d’animació de Mamoru Hosoda (La noia que saltava a través del temps i Els nens llop), un film que també podrem veurem la setmana vinent al Festival Internacional de Sitges. Hosoda ens trasllada als moments més íntims d’una família japonesa. En Kun acaba de tenir una germana petita i la gelosia i el mal comportament fan que la convivència a la casa es vegi alterada. Mitjançant viatges en el temps en què troba familiars en diversos moments de la vida, en Kun aprendrà a conviure amb la nova realitat. El cinema coreà també ha fet un salt qualitatiu important en els últims anys. Illian: the wolf brigade demostra una maduresa tècnica aclaparadora en el moment de mostrar un futur distòpic on les dues Corees inicien relacions per unificar els països, però les impressions de guió que s’han comentat pel passadís després de la sessió no han acabat de ser positives del tot. La gran expectació, però, se l’ha emportada Hirokazu Koreeda (Our little sister i Like father like son). El més que reconegut director japonès i premi Donostia d’enguany, ha presentat Shoplifters, que ja va rebre la Palma d’Or al festival de Canes. Es tracta d’un drama familiar dur i fosc però alhora entranyable, en què hi ha una forta crítica social al sistema i a la precarietat laboral.

Han guanyat el premi Donostia Judi Dench (Skyfall i Jane Eyre) i Danny DeVito (El retorn de Batman i Big fish). Dench ha presentat la seva última pel·lícula Red Joan, la història basada en la vida de Melita Norwood, l’espia britànica que va treballar més anys per a la KGB, ja que el cas no es va destapar fins al 1999, quan ella tenia 87 anys. DeVito ha presentat Smallfoot, una animació per a totes les edats a la qual ha posat veu, una reinterpretació de la llegenda del Ieti.

El glamur que s’ha viscut a la catifa vermella de Sant Sebastià aquests dies ha estat d’autèntic luxe, però sovint ens oblidem que l’acció és a la pantalla i no a fora. No perdem de vista l’objectiu de la càmera i deixeu-vos endur pel setè art.

IRENE SOLANICH

irene@solanich.cat