Les tulipes, l’art i les crisis financeres
Arriba un moment que em fa vergonya escriure sobre algunes coses com, per exemple, les crisis financeres. Que no ho sap tothom, que si no hi ha comprador ja pots oferir el que vulguis que allò que voldries vendre ho hauràs de llençar al podrimener o deixar a la ruïna? Que t’atorguin crèdit per emprendre accions creatives noves, és necessari. Si no pots –malgrat el treball i la voluntat personal– aportar els elements materials per començar una tasca, no hi ha manera d’iniciar res (a no ser que siguis poeta o cantaire que, aleshores, amb la teva pròpia persona, si vas més o menys nodrit, ja n’hi ha prou). Les reserves de treballs anteriors, altrament dit, si no hi ha capital (o crèdit), no serveixen per emprendre res. Però quan les coses estan en marxa, aleshores t’has de basquejar perquè te les adquireixin; si no tens comprador, tot el que has fet no et servirà per a res.
Això és el que va passar a Holanda a l’inici del segle XVII: la gent estava encantada amb la meravella cromàtica de les tulipes i tothom en volia. Els que en conreaven, ampliaven els camps de conreu; els admiradors feien mans i mànigues per tenir-ne personalment al seu entorn. Conrear tulipes i vendre-les; encantar-se amb el goig que proporcionaven les tulipes i adquirir-les. Davant d’aquesta situació de mercat, l’egoisme humà de tenir més guanys va impulsar a ser productor (o, financerament, a tenir cèdules de crèdit de soci de l’empresa productora) de tulipes. Conseqüència: si hi ha molta demanda, augmenten els preus de venda; però si aquests preus són massa alts, la societat consumidora no pot aguantar l’oferta i l’operació, el negoci de compravenda, se’n va en orris. I així, el 1637 es va produir una greu crisi financera a la jove i potent Holanda.
Si la producció hagués estat només d’imatges de tulipa (pintures), morint-se de gana l’artista la cosa s’hauria acabat. Les obres d’art, per excelses que siguin, si no tenen comprador ni qui tingui voluntat de mostrar-les, no són ni serveixen per a res. Precisament aquesta és una de les arrels del conflicte de cultures.
Els holandesos de l’època ja parlaven de bombolla d’aire a propòsit de la crisi de les tulipes. Ara continuem produint i saturant el mercat de i amb productes que acaben no estant a l’abast dels usuaris –per les desigualtats de distribució d’excedents (beneficis econòmics)–; no hi ha manera de consumir als preus d’oferta –i les baixades de mercat són la ruïna dels productors– ni habitatge, ni mitjans de locomoció ni un vestir personal i diferenciat. La crisi financera truca constantment a la porta. Però l’estructura social establerta és insensible i sorda. Acabarà arruïnant-se a si mateixa, si bé caldrà ajudar-la amb una empenta.