Doctor Zhivago
Passant pel carrer Casp constato que, tal com han deplorat tants columnistes de diaris, el bar Bracafé del costat de Ràdio Barcelona ha tancat. Els barcelonins tenen tendència a enamorar-se d’establiments atrotinats: l’antic El Molino, el restaurant Pitarra del carrer d’Avinyó, el Leopoldo del Raval, el Cafè de l’Òpera de davant del Liceu... Vostès fa temps que no entren al Cafè de l’Òpera? Vagin-hi per poder valorar si seran justificades les llàgrimes que supuraran el dia que fatalment l’hagin de tancar.
Distrets amb el Bracafé, no hem parat atenció a l’edifici del davant. El cine Novedades, que ja feia temps que estava tancat, ha desaparegut, no hi és. Al seu lloc s’està construint un hotel. Les obres estan certament avançades. Aquí s’havia estrenat Doctor Zhivago (o Givago, com prescriu Joan Cornudella, el traductor de la novel·la al català). Potser es va projectar durant tres anys. Jo, que llavors no anava als cines de Barcelona, hi passava per davant i pensava: quan arribarà la pel·lícula a Mataró? No hi podia arribar, com totes les altres, fins que no acabés el cicle de Barcelona. Al final ho va fer. El distribuïdor va obligar l’empresari del cine Serra de la Rambla a mantenir-la tres setmanes en cartell. No s’havia vist mai. Devia ser un negoci ruïnós, perquè els últims dies no hi anava ningú. Amb una certa resistència dels de casa em va portar a veure-la la Pili, una senyora molt pintada i superficialment amiga del pares que entrava gratis als cines i no pagava als restaurants. Havia estat la cap de la telefònica local quan els telèfons anaven amb operadora. Se li havien de tenir deferències: era coneixedora dels secrets de tothom.
No vaig entendre gaire la pel·lícula. En visions posteriors he comprovat que no era perquè fos jove. Condensar la novel·la de Pasternak fa que alguns fils quedin penjats. Però què hi fa? Era i és un gran espectacle. Una pel·lícula “de cine” com ja no se’n fan. Molts prefereixen Lawrence d’Aràbia, del mateix director, David Lean. Si aquesta, com algú ha dit, és una gran història d’amor, l’amor que el director sent pel seu protagonista, Peter O’Toole, Doctor Zhivago n’és una altra: l’amor de Lean per Julie Christie. La retrata per tots cantons perquè participem de la seva afició. Molt cap al final renuncia a vestir-la d’acord amb la indumentària russa de l’època de la revolució. La fa saltar del llit on ha passat la nit amb Givago amb un jersei de coll alt de punt com era moda l’any de producció de la pel·lícula, el 1965 previ al 68 i el seu maig. Aquí ens vam enamorar tots de Julie Christie, ens la vam fer nostra. Va ser el seu moment fulgurant i no repetit. Va envellir ràpidament i, com es diu, malament. Potser això explica la melancolia de tants pel Bracafé, que també havia estat jove en els anys joves.
