Pau Miró dispara 17 trets

Pau Miró sent una admiració confessada pel periodisme. Per aquella premsa incòmoda que fa reflexionar i avançar la societat. Per això va escriure una peça intrigant (i amb espais per a l’ambigüitat emocional, nostàlgica i un punt còmica): Un tret al cap. Es va estrenar al Grec 2017 i no ha estat fins ara que ha aconseguit construir una notable gira. En el repartiment, destaca Emma Vilarasau com a articulista caiguda en desgràcia pel darrer tomb ideològic del diari. La seva germana, Imma Colomer, que aporta aire a la història, és el forat pel qual accedeixen els records. L’única excepció de la producció original és el canvi de Mar Ulldemolins per Vicky Luengo, actriu que interpretarà el personatge que proposa apropar-se a la periodista perquè denunciï una injustícia de la qual es declara víctima.

Pau Miró descriu mons petits, que tenen olor i que quasi es poden palpar. Són espais coneguts pels espectadors, petits i anònims, però universals alhora. En aquest món tan seu (abans havia ajudat a comprovar la capacitat de perdre-ho tot (Els jugadors) o de supervivència en una bugaderia del Raval en la trilogia del bestiari) introdueix l’element incòmode de la censura. De l’interès per ser una periodista agressiva o l’interès per renunciar-hi i aconseguir una posició més còmoda. El 2017, Pau Miró no podia imaginar com en seria, de visionari, el seu text. Avui, hi ha columnistes i autors de vinyetes que han estat apartats dels seus mitjans per no agradar a la línia editorial el to de les seves opinions. I ara, més que mai, neix una premsa molt menys contrastada, a les xarxes, que contamina o enganya per interès. La gira coincideix amb l’edició d’Un tret al cap en paper, amb pròleg de Mònica Terribas (Comanegra/ Institut del Teatre). La periodista admet la frustració d’exercir “l’ofici més preciós del món” que s’ha convertit en un reproductor emocional que “sovint s’invisibilitza perquè els seus responsables reben com a compensació l’èxit en forma de retribució o de reconeixement públic”. Avui els graons de la veritat d’aquell periodisme ideal “se substitueixen per l’escala de la notorietat”. Horror. Un tret al cap ho desemmascara i allibera els bons propòsits i també les seves contradiccions.