Pau Miró dispara 17 trets

Pau Miró sent una admi­ració con­fes­sada pel peri­o­disme. Per aque­lla premsa incòmoda que fa refle­xi­o­nar i avançar la soci­e­tat. Per això va escriure una peça intri­gant (i amb espais per a l’ambigüitat emo­ci­o­nal, nostàlgica i un punt còmica): Un tret al cap. Es va estre­nar al Grec 2017 i no ha estat fins ara que ha acon­se­guit cons­truir una nota­ble gira. En el repar­ti­ment, des­taca Emma Vila­ra­sau com a arti­cu­lista cai­guda en desgràcia pel dar­rer tomb ideològic del diari. La seva ger­mana, Imma Colo­mer, que aporta aire a la història, és el forat pel qual acce­dei­xen els records. L’única excepció de la pro­ducció ori­gi­nal és el canvi de Mar Ull­de­mo­lins per Vicky Luengo, actriu que inter­pre­tarà el per­so­natge que pro­posa apro­par-se a la peri­o­dista perquè denunciï una injustícia de la qual es declara víctima.

Pau Miró des­criu mons petits, que tenen olor i que quasi es poden pal­par. Són espais cone­guts pels espec­ta­dors, petits i anònims, però uni­ver­sals alhora. En aquest món tan seu (abans havia aju­dat a com­pro­var la capa­ci­tat de per­dre-ho tot (Els juga­dors) o de super­vivència en una buga­de­ria del Raval en la tri­lo­gia del bes­ti­ari) intro­du­eix l’ele­ment incòmode de la cen­sura. De l’interès per ser una peri­o­dista agres­siva o l’interès per renun­ciar-hi i acon­se­guir una posició més còmoda. El 2017, Pau Miró no podia ima­gi­nar com en seria, de visi­o­nari, el seu text. Avui, hi ha colum­nis­tes i autors de vinye­tes que han estat apar­tats dels seus mit­jans per no agra­dar a la línia edi­to­rial el to de les seves opi­ni­ons. I ara, més que mai, neix una premsa molt menys con­tras­tada, a les xar­xes, que con­ta­mina o enga­nya per interès. La gira coin­ci­deix amb l’edició d’Un tret al cap en paper, amb pròleg de Mònica Ter­ri­bas (Coma­ne­gra/ Ins­ti­tut del Tea­tre). La peri­o­dista admet la frus­tració d’exer­cir “l’ofici més preciós del món” que s’ha con­ver­tit en un repro­duc­tor emo­ci­o­nal que “sovint s’invi­si­bi­litza perquè els seus res­pon­sa­bles reben com a com­pen­sació l’èxit en forma de retri­bució o de reco­nei­xe­ment públic”. Avui els gra­ons de la veri­tat d’aquell peri­o­disme ideal “se subs­ti­tu­ei­xen per l’escala de la noto­ri­e­tat”. Hor­ror. Un tret al cap ho desem­mas­cara i alli­bera els bons propòsits i també les seves con­tra­dic­ci­ons.