Ja ho celebrem prou?
He llegit en bateria llibres que ens parlen des d’una veu íntima i sàvia, de la vida i de la mort, sense embuts i amb fluïdesa. He comprovat el bon moment de la nostra narrativa. Ho he fet i encara en tinc a la cua. Per aquest ordre, han caigut: la Najat El Hachmi, amb Mare de llet i mel; la Llucia Ramis, amb Les possessions; l’Eva Baltasar, amb Permagel; la Núria Cadenas, amb Secundaris; la Maria Escales, amb Sara i els silencis; i a la tauleta de nit m’esperen la Natàlia Cerezo, amb A les ciutats amagades, i El fugitiu que no se’n va, de Raül Garrigasait. Quan acabi, he de tornar a la llibreria a proveir-me d’Els llits dels altres, d’Anna Punsoda i d’algun més que caurà.
Entre aquests noms n’hi ha que comencen, i ara tothom està molt excitat amb el gran descobriment. És una eufòria que ja ens tocava. Fa temps que la poesia catalana té un prestigi de cal ample, però semblava que amb la narrativa, sobretot amb la novel·la, no s’acabava d’arrencar. Sempre n’hem tingut de bons, de narradors, però eren cassos aïllats. Si ara toca dir que ho estem petant a dojo, no deixarem de repetir-ho. Agafem una bona trompa amb els vins novells i no ens oblidem de degustar els grans reserva. Hi ha de tot a la vinya de l’editor i, sigui dit de passada, hauríem de polir aquesta tendència a elogiar els escriptors només quan s’estrenen. Això no va de futbolistes, que com més joves, més potents, sinó de construir una obra sòlida que superi la florida d’estiu. Aquests nous noms prometen molt, no els abandonem abans que madurin.
Amb això de descobrir la sopa d’all val a dir que fem una mica el merda, però és igual si això contribueix que per fi ens entri al cap la convicció que tenim una bona literatura, que ens explica i que ens difon. Ara toca assenyalar la feinada que fan les editorials independents, com si abans no n’hi hagués. També toca elogiar els llibreters actius, com si la Laie mai no hagués existit, però és igual. Ho repetirem tants cops com calgui: tenim uns escriptors de l’hòstia, uns editors com una casa de pagès i uns llibreters que valen un imperi.
No, no és que aquest matí hagi caigut a la marmita de fluoxetina. En tinc proves. La més important és la lectura en bateria que encara paeixo, just l’activitat que més manca en aquesta festa. Si tota aquesta empenta no es tradueix amb més lectors, anem bé per anar a Sants. Els únics que potser continuarem serem els escriptors, perquè ho fem per una necessitat una mica malaltissa, neuròtica, obsessiva, què hi farem. Però qui pagarà el lloguer de les llibreries? I la tinta dels impressors? Necessitem que aneu a comprar, carallots, més clar no ho puc dir, i no pas per salvar la pàtria, sinó perquè val la pena aprofitar-ho. A Europa ja ens estan descobrint. Amb poc temps, dues exportacions de noves veus ens omplen d’esperança: l’Eva Baltasar serà traduïda per a un mercat tan tancat com l’anglès i la Marta Orriols ja té venuts els drets a un munt de llengües. Reproduirem allò tan covard i provincià d’esperar a ser reconeguts a l’estranger abans que a casa? Celebrem-ho ara. Podem anar amb el cap ben alt.
