Ja ho celebrem prou?

He lle­git en bate­ria lli­bres que ens par­len des d’una veu íntima i sàvia, de la vida i de la mort, sense embuts i amb fluïdesa. He com­pro­vat el bon moment de la nos­tra nar­ra­tiva. Ho he fet i encara en tinc a la cua. Per aquest ordre, han cai­gut: la Najat El Hachmi, amb Mare de llet i mel; la Llu­cia Ramis, amb Les pos­ses­si­ons; l’Eva Bal­ta­sar, amb Per­ma­gel; la Núria Cade­nas, amb Secun­da­ris; la Maria Esca­les, amb Sara i els silen­cis; i a la tau­leta de nit m’espe­ren la Natàlia Cerezo, amb A les ciu­tats ama­ga­des, i El fugi­tiu que no se’n va, de Raül Gar­ri­ga­sait. Quan acabi, he de tor­nar a la lli­bre­ria a pro­veir-me d’Els llits dels altres, d’Anna Pun­soda i d’algun més que caurà.

Entre aquests noms n’hi ha que comen­cen, i ara tot­hom està molt exci­tat amb el gran des­co­bri­ment. És una eufòria que ja ens tocava. Fa temps que la poe­sia cata­lana té un pres­tigi de cal ample, però sem­blava que amb la nar­ra­tiva, sobre­tot amb la novel·la, no s’aca­bava d’arren­car. Sem­pre n’hem tin­gut de bons, de nar­ra­dors, però eren cas­sos aïllats. Si ara toca dir que ho estem petant a dojo, no dei­xa­rem de repe­tir-ho. Aga­fem una bona trompa amb els vins novells i no ens obli­dem de degus­tar els grans reserva. Hi ha de tot a la vinya de l’edi­tor i, sigui dit de pas­sada, hauríem de polir aquesta tendència a elo­giar els escrip­tors només quan s’estre­nen. Això no va de fut­bo­lis­tes, que com més joves, més potents, sinó de cons­truir una obra sòlida que superi la flo­rida d’estiu. Aquests nous noms pro­me­ten molt, no els aban­do­nem abans que madu­rin.

Amb això de des­co­brir la sopa d’all val a dir que fem una mica el merda, però és igual si això con­tri­bu­eix que per fi ens entri al cap la con­vicció que tenim una bona lite­ra­tura, que ens explica i que ens difon. Ara toca asse­nya­lar la fei­nada que fan les edi­to­ri­als inde­pen­dents, com si abans no n’hi hagués. També toca elo­giar els lli­bre­ters actius, com si la Laie mai no hagués exis­tit, però és igual. Ho repe­ti­rem tants cops com cal­gui: tenim uns escrip­tors de l’hòstia, uns edi­tors com una casa de pagès i uns lli­bre­ters que valen un imperi.

No, no és que aquest matí hagi cai­gut a la mar­mita de flu­o­xe­tina. En tinc pro­ves. La més impor­tant és la lec­tura en bate­ria que encara paeixo, just l’acti­vi­tat que més manca en aquesta festa. Si tota aquesta empenta no es tra­du­eix amb més lec­tors, anem bé per anar a Sants. Els únics que pot­ser con­ti­nu­a­rem serem els escrip­tors, perquè ho fem per una neces­si­tat una mica malal­tissa, neuròtica, obses­siva, què hi farem. Però qui pagarà el llo­guer de les lli­bre­ries? I la tinta dels impres­sors? Neces­si­tem que aneu a com­prar, cara­llots, més clar no ho puc dir, i no pas per sal­var la pàtria, sinó perquè val la pena apro­fi­tar-ho. A Europa ja ens estan des­co­brint. Amb poc temps, dues expor­ta­ci­ons de noves veus ens omplen d’espe­rança: l’Eva Bal­ta­sar serà traduïda per a un mer­cat tan tan­cat com l’anglès i la Marta Orri­ols ja té venuts els drets a un munt de llengües. Repro­dui­rem allò tan covard i pro­vincià d’espe­rar a ser reco­ne­guts a l’estran­ger abans que a casa? Cele­brem-ho ara. Podem anar amb el cap ben alt.