Febre Rusiñol

En plena reivindicació del noucentisme que va assentar les bases de la Catalunya actual, emergeix amb força una figura incòmoda del modernisme pel que té d’esperit crític i lúcid. Es tracta de Santiago Rusiñol, un dels protagonistes de la nova temporada del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i ara també objecte d’estudi de Raül Garrigasait, autor d’Els estranys, Premi Llibreter i Premi Òmnium Cultural a la Millor Novel·la 2017.

A El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984) Garrigasait es passeja com un bon flâneur per la vida de Rusiñol, il·luminant els aspectes que més li interessen: la seva relació amb Erik Satie, la seva vida iniciàtica al París on descobreix l’spleen baudelairià i on es deixa seduir per la morfina... Potser no trobem la seva relació amb la família Daudet, però Garrigasait insisteix en les contradiccions que travessen l’artista i que al capdavall són el reflex d’una societat que veu com els tentacles de l’Estat es van obrint camí.

“Rusiñol és un escriptor de la violència”, afirma l’autor. Tanmateix, l’humor sempre salva Rusiñol, l’humor i l’aïllament, al final de la seva vida, quan es va dedicar a pintar jardins.

Raül Garrigasait conrea un gènere de biografia no gaire habitual a casa nostra (en canvi, però, tenim Rimbaud d’Edmund White; La Folie Baudelaire, de Calasso, i El lloro de Flaubert, de Julian Barnes) i que té l’interès d’oferir una mirada personal, sense el rigor d’un assaig acadèmic. Al marge de la panoràmica sobre l’escriptor i artista Santiago Rusiñol, en aquest volum despunta el fi narrador que és Raül Garrigasait. Ara esperem amb delit la seva segona novel·la.