Febre Rusiñol

En plena rei­vin­di­cació del nou­cen­tisme que va assen­tar les bases de la Cata­lu­nya actual, emer­geix amb força una figura incòmoda del moder­nisme pel que té d’espe­rit crític i lúcid. Es tracta de San­ti­ago Rusiñol, un dels pro­ta­go­nis­tes de la nova tem­po­rada del Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya (TNC) i ara també objecte d’estudi de Raül Gar­ri­ga­sait, autor d’Els estranys, Premi Lli­bre­ter i Premi Òmnium Cul­tu­ral a la Millor Novel·la 2017.

A El fugi­tiu que no se’n va (Edi­ci­ons de 1984) Gar­ri­ga­sait es pas­seja com un bon flâneur per la vida de Rusiñol, il·lumi­nant els aspec­tes que més li interes­sen: la seva relació amb Erik Satie, la seva vida iniciàtica al París on des­co­breix l’spleen bau­de­lairià i on es deixa seduir per la mor­fina... Pot­ser no tro­bem la seva relació amb la família Dau­det, però Gar­ri­ga­sait insis­teix en les con­tra­dic­ci­ons que tra­ves­sen l’artista i que al cap­da­vall són el reflex d’una soci­e­tat que veu com els ten­ta­cles de l’Estat es van obrint camí.

“Rusiñol és un escrip­tor de la violència”, afirma l’autor. Tan­ma­teix, l’humor sem­pre salva Rusiñol, l’humor i l’aïlla­ment, al final de la seva vida, quan es va dedi­car a pin­tar jar­dins.

Raül Gar­ri­ga­sait con­rea un gènere de bio­gra­fia no gaire habi­tual a casa nos­tra (en canvi, però, tenim Rim­baud d’Edmund White; La Folie Bau­de­laire, de Calasso, i El lloro de Flau­bert, de Julian Bar­nes) i que té l’interès d’ofe­rir una mirada per­so­nal, sense el rigor d’un assaig acadèmic. Al marge de la panoràmica sobre l’escrip­tor i artista San­ti­ago Rusiñol, en aquest volum des­punta el fi nar­ra­dor que és Raül Gar­ri­ga­sait. Ara espe­rem amb delit la seva segona novel·la.