Lletres

Minimalisme, encara

Atenent la història, innovar no és altra cosa que adequar als nous temps el llenguatge expressiu

Al mini­ma­lisme com a tendència artística amb carac­terísti­ques par­ti­cu­la­rit­za­des se li reco­neix enti­tat històrica com a tal, però a més ha tin­gut, en un sen­tit més ampli, una pro­jecció impor­tant en la vida quo­ti­di­ana, en els usos de la població en gene­ral, com un efecte pràctic, en certa manera epígon, del raci­o­na­lisme i el movi­ment modern, d’allò que se’n va dir “estil inter­na­ci­o­nal” domi­nant en els anys sei­xanta, abans de l’eclosió de les con­tra­cul­tu­res, que van tor­nar als mani­e­ris­mes i als neo- i post-.

El mini­ma­lisme de la vida quo­ti­di­ana prové de la neces­si­tat d’opti­mit­zar la pro­ducció indus­trial, i par­teix d’eli­mi­nar els ele­ments no estric­ta­ment neces­sa­ris. Adorns, i també qual­se­vol retòrica for­mal o expres­siva. L’ori­gen és a l’arqui­tec­tura? Al dis­seny indus­trial? A la música? Es fa difícil de dir, i segur que a par­tir de qual­se­vol teo­ria s’hi tro­barà sem­pre un ante­ce­dent. Aus­te­ri­tat, pre­ca­ri­e­tat, eurítmia o com se’n vul­gui dir, pro­du­eix l’estil del “no estil” d’on ema­nen peces no supera­des en puresa i eficàcia.

Recor­dem-ne alguns: l’esti­logràfica Parker 21, alli­be­rada de la retòrica deu­tora dels plo­mins antics (amb què aquest cro­nista va apren­dre a escriure, amb mànec de fusta i el tin­ter per anar sucant), igual com els pri­mers automòbils eren car­ru­at­ges amb el motor situat al lloc dels cavalls, i de mica en mica la forma va evo­lu­ci­o­nar d’acord amb les noves neces­si­tats. L’evo­lució de les esti­logràfiques s’ha atu­rat perquè ja no tenen cap mena d’interès tec­nològic; són objec­tes vin­tage, i han tor­nat a l’aspecte pre­mo­dern. Altres arque­tips: James Bond (el pri­mer, Sean Con­nery), l’escrip­tura del pri­mer Espriu poeta, el Citroën DS. L’eco­no­mia de mit­jans fona­men­tada en el rigor estruc­tu­ral arranca de l’arqui­tec­tura amb els pares del movi­ment modern, pot­ser amb l’arti­cle de l’orna­ment i el delicte de Loos –i en com el duu a la pràctica– i arriba a l’última expressió amb Aldo Rossi i Siza Vieira, després dels quals apa­rei­xen, com en tot cicle for­mal, nous mani­e­ris­mes, i nous eclèctics –els seus parents bons minyons–, on ara devem estar immer­sos, orfes de pro­pos­tes for­mals recognos­ci­ble­ment con­sis­tents i revo­lu­cionàries.

Ate­nent la història, es veu com inno­var no és altra cosa que ade­quar als nous temps el llen­guatge expres­siu cor­res­po­nent. El llen­guatge nou apa­reix quan s’inventa una nova dis­ci­plina. En els últims anys, ha estat el cas del cine, que en pri­mera instància pren for­mes i ofi­cis del tea­tre, de la dansa, de la música, de l’escul­tura, fins que desen­rot­lla una retòrica pròpia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.