La veritat i altres ficcions

El Par­la­ment va ser assal­tat l’1 d’octu­bre pas­sat? Els CDR són vio­lents? Són fal­ses un bon gra­pat de les imat­ges de violència poli­cial del referèndum? A qui­nes imat­ges es refe­rei­xen, exac­ta­ment? El procés inde­pen­den­tista ha ten­sat de tal manera l’Estat espa­nyol que ha fet sal­tar pels aires el con­cepte de veri­tat en el seu sis­tema polític, judi­cial i mediàtic, per tal de com­ba­tre el sobi­ra­nisme de manera més efi­ci­ent amb relats que, d’una banda, jus­ti­fi­quin la seva repressió i, de l’altra, apar­tin els equi­dis­tants que, des d’Espa­nya o des de Cata­lu­nya, puguin tenir la temp­tació d’escol­tar-lo i d’apro­xi­mar-se als seus argu­ments. No és res de nou. La post­ve­ri­tat ha exis­tit sem­pre, en aquest assumpte. Des de patis d’esco­les cata­la­nes con­ver­tits en camps de con­cen­tració lingüístics on els infants són cas­ti­gats per par­lar en cas­tellà, fins a afir­mar que el cata­la­nisme, i fins i tot el català, és un invent modern de la bur­ge­sia indus­trial per tal de man­te­nir la població ben dòcil i dis­treta sota el seu domini.

El pro­blema greu ha vin­gut quan aquesta post­ve­ri­tat ha sor­tit de les caver­nes mediàtiques més sòrdi­des i ha assal­tat els dia­ris prin­ci­pals, les tri­bu­nes del Congrés i, espe­ci­al­ment, les inter­lo­cutòries judi­ci­als. Els Jor­dis són a la presó en espera d’un judici per un relat cons­truït a par­tir d’imat­ges ter­gi­ver­sa­des, amb ells a dalt d’un vehi­cle poli­cial dema­nant a uns mani­fes­tants que ho dei­xes­sin estar i mar­xes­sin cap a casa. Hi ha polítics a la presó i a l’exili per una rebel·lió vio­lenta que només veu la justícia espa­nyola.

En aquest con­text, l’assaig Good bye, veri­tat de Jordi Gar­cia del Muro resulta reve­la­dor i posa en con­text aquest regne de mit­ges veri­tats, exa­ge­ra­ci­ons i men­ti­des, amb el tren­ca­ment gene­ral de les nos­tres soci­e­tats entre el relat dels fets i la rea­li­tat nua d’aquests fets. Gar­cia del Muro exposa els meca­nis­mes psi­cològics que ens fan abraçar el dis­curs que més ens convé i que han fet retro­ce­dir el pen­sa­ment crític a favor d’una bom­bo­lla de con­sum d’afir­ma­ci­ons i relats que l’única cosa que fan és con­fir­mar-nos en les pròpies cre­en­ces, men­tre que des­car­tem allò que ens inco­moda. Una lec­tura, en fi, que qual­se­vol ciu­tadà, inde­pen­den­tista o no, hau­ria de fer per mirar el món, i sobre­tot el seu propi món, amb ulls més trans­pa­rents i crítics.