El cinema de Sitges desperta el passat

Aquest cap de setmana conclou la 51a edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya amb una bona proposta de cinema i sèries que properament aniran arribant a les grans pantalles i a altres plataformes de distribució. El cinema fantàstic i de terror s’ha apoderat dels carrers i de les sales de Sitges durant deu dies en què el públic ha gaudit de grans quantitats de sang, violència, fantasia i ciència-ficció.

Amb el leitmotiv de 2001: Una odissea de l’espai, pel·lícula que celebra el cinquantè aniversari, el festival ha anat desgranant totes les produccions que ens proposaven, vingudes de l’est, de l’oest, del nord i del sud, amb temàtiques molt diferents, gravades amb tècniques d’allò més variades, però totes amb l’objectiu de buscar una reacció en el públic. El festival de Sitges ha anat creixent molt al llarg de les edicions que ja acumula, i això s’ha pogut veure en la quantitat d’espais de què ja disposa, però sobretot amb la gran oferta de propostes per visionar. Aconseguir fer quadrar un horari de tot el que es vol veure és missió impossible, i prioritzar és essencial per no perdre’s en un món d’estrenes que van més cronometrades que les agulles del rellotge. Tot i que el que es veurà sempre acaba sent una sorpresa, l’elecció del que jo he visionat aquest any no m’ha deixat indiferent, i crec que la frase clau és que del passat s’aprèn.

El festival va donar el tret de sortida el dijous dia 4 d’octubre amb el remake de Suspiria. Luca Guadagnino reimagina i adapta el clàssic de Dario Argento del 1977. En aquest cas, en l’adaptació veiem una Tilda Swinton, acompanyada d’altres actrius com Dakota Johnson i Chloë Grace Moretz, immersa en un espiral de violència desenfrenada barrejada amb un context polític en què podem veure ecos del nazisme i la lluita armada de la RAF, combinat també amb unes lectures i denúncies força feministes.

El divendres dia 5 es va poder veure un passi especial de La sombra de la ley, una producció d’Atresmedia dirigida per Dani de la Torre i protagonitzada per Luis Tosar, Michelle Jenner i Paco Tous, entre d’altres. La sombra de la ley ens trasllada a la Barcelona del 1921, un moment molt convuls on regeix la llei del plom, fruit dels violents enfrontaments entre policia, anarquistes i gangsters. Els negocis il·legals i la corrupció de certes institucions, juntament amb les revoltes anarquistes i sindicals, amb un regust de feminisme, són el plat fort d’aquest argument sòlid, ben treballat i d’una gran elegància estètica. A més, tot això es maquilla amb unes imatges de la Barcelona de principis dels anys vint en ple desenvolupament i construcció. També cal afegir que els extraradis de la Barcelona estan filmats a Borgonyà, una petita colònia tèxtil del cor d’Osona reconvertida en població.

A partir d’aquí les produccions que ens evoquen diferents moments del passat s’han anat encadenant. Guillermo de Oliveira ens porta la commovedora restauració de l’escenari del duel final del film El bo, el lleig i el dolent per part d’un grup d’entusiastes de l’obra de Sergio Leone protagonitzada per Clint Eastwood. En format documental, Oliveira es nodreix de declaracions dels membres de l’Associació Cultural Sad Hill, a més de membres que van formar part de la producció i el rodatge i personatges vinculats d’alguna manera amb la pel·lícula, com el mateix Eastwood i James Hetfield, vocalista de Metallica. Un film que es va emportar els aplaudiments i les llàgrimes d’un públic entusiasmat pel que acabava de veure. Oliveira va assistir a la projecció acompanyat de dos membres de l’associació, Sergio García i Joseba del Valle, que també entre llàgrimes van agrair l’entrega del públic i la feina del director i que, a més, van regalar una creu per al festival de Sitges al cementiri de Sad Hill.

Ara bé, el mateix dia que la ciutat de Sitges es zombificava amb l’arribada de criatures maquillades d’arreu del territori, l’Auditori Melià donava la benvinguda a una de les pel·lícules més esperades: Summer of 84. El trio canadenc Anouk Whissell, François Simard, Yoann-Karl Whissell ja van presentar fa quatre anys Turbo Kid, una obra que va entusiasmar el públic de Sitges. Enguany ens han traslladat al 1984 per explicar-nos una història juvenil. En una barriada d’un poble qualsevol de l’Amèrica del Nord, un grup d’adolescents viuen unes vides avorrides adornades per quatre jocs que creen per mantenir-se una mica apartats de la monotonia de l’estiu. Però quan l’amenaça de tenir un assassí en sèrie com a veí es fa real, es converteixen en detectius. Un film d’allò més nostàlgic, que ens recorda aventures com les The Goonies (1985) i les d’en Flanagan, la sèrie de tretze llibres de gènere detectivesc creades per Andreu Martín i Jaume Ribera, tot i que amb un final un xic més proper a allò que sol esperar el públic de Sitges.

La nostàlgia sí que va fer acte de presència quan la catifa vermella va bullir en veure arribar els protagonistes de la nova sèrie de Netflix, Kiernan Shipka (Mad men) i Ross Lynch (My friend Dahmer). Netflix s’ha proposat reviure les aventures de la bruixa Sabrina sota un nou títol, The chilling adventures of Sabrina. La sala de l’Auditori Melià es va omplir de gom a gom per veure els primers capítols d’aquesta sèrie que s’estrenarà properament a la plataforma digital. A més, feia goig veure els fans amb la perruca rossa amb turbant negre que ja s’ha fet famosa abans, fins i tot, de veure la ficció.

Ara bé, si una cosa sap fer bé aquest festival, a part de l’atmosfera de proximitat i familiaritat que ha aconseguit crear al llarg dels anys, és complementar el visionat de pel·lícules i sèries amb activitats paral·leles. Presentacions de llibres, taules rodones temàtiques, experiències 3D. Tot un altre repte per fer quadrar els horaris. Es tracta d’un l’espai batejat amb el nom de Taboo’ks, on la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya i el Festival de Sitges han unit esforços per tal que autors i representants del sector audiovisual puguin estudiar la possible adaptació d’obres literàries. Aquest fet converteix el festival no només en una exhibició de cinema, sinó també en un trampolí per a noves creacions.

És així com Arthur C. Clarke va fer constar en la seva obra 2001: Una odissea de l’espai i més tard Stanley Kubrick amb la seva adaptació a la pantalla que “qualsevol pensament de perill semblava infinitament remot”. És així fins que arribes a qualsevol de les sales del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i t’adones que no és veritat i que el perill, precisament, és el protagonista. I com ens agrada!

. Irene Solanich

irene@solanich.cat