“La meva obra ja és completa i n’he escrit l’epíleg”

És un lli­bre amb un objec­tiu molt clar: no és un lli­bre de memòries, sinó una auto­bi­o­gra­fia. La memòria és el relat de les coses que van pas­sar. Amb l’auto­bi­o­gra­fia, en canvi, t’estàs bus­cant a tu mateix, ja sigui al llarg de la teva vida o en una època con­creta. És un relat de cir­cumstàncies, en què puc uti­lit­zar els pro­pis records per bus­car alguna cosa que va més enllà dels records. I la pre­gunta que m’he fet en aquesta recerca ara que he arri­bat als 80 anys és: per què he escrit pre­ci­sa­ment aquests 700 poe­mes que he publi­cat al llarg de la meva vida i no uns altres? No m’interessa saber si són bons o dolents. Sim­ple­ment, he bus­cat per què m’he aca­bat con­ver­tint en el poeta que soc i no en un altre.

Pot­ser hi ha per­so­nes que això ho podrien bus­car en el moment que van tenir 40 anys, per exem­ple. Però nor­mal­ment, allò que és la per­sona es defi­neix a par­tir de la infància que s’ha vis­cut. En aquesta pri­mera època és quan es fan els fona­ments de la casa. El plànol de la casa es fa lla­vors. Després ja no pots fer qual­se­vol casa, allà, has de fer aque­lla que s’aixe­carà sobre els fona­ments de la infància. Després l’atzar pot inter­ve­nir, és clar. Però el més bàsic ja està fet. Com que no són unes memòries, no està fet a par­tir de die­ta­ris, de premsa, etcètera, sinó a par­tir d’un full que un dia la meva mare i jo ens vam asseure a fer. Com el lli­bre, jo de nen no vaig parar d’anar d’un cantó a un altre. Vaig tenir deu o onze domi­ci­lis, en ciu­tats dife­rents, i un dia vaig haver de posar ordre cro­nològic a tot allò. Amb això he fet el lli­bre: amb un full de paper i amb tres foto­gra­fies, i no he mirat res més. Són records que sur­ten de dins. Per això, en rea­li­tat, crec que el lli­bre està fet amb tècnica poètica. Quina diferència fona­men­tal hi ha entre la poe­sia i la prosa? Si jo fos novel·lista, podria fer una novel·la de la teva vida. Ara bé, si vull que sur­tis en un poema meu, pri­mer has d’entrar dins meu. És un camí molt més llarg i com­pli­cat. I en això con­sis­teix la tècnica poètica: a mirar només dins meu per veure què va pas­sar i quina relació té amb el que he escrit després al llarg de la meva vida.

Què vol dir viure en tants domi­ci­lis dife­rents? Vol dir ciu­tats dife­rents i molt poca escola, i si no hi ha escola no hi ha amics, no hi ha com­panys... I tot això en un moment en què la teva família és una família dels vençuts, amb tot el món en con­tra. Hi ha un altre tipus de nen de la post­guerra. Com en Ser­rat. En Joan Manuel Ser­rat no es va moure del Poble-sec. De vega­des n’hem par­lat, d’això. No és un pro­blema de riquesa o de misèria. Quan ets petit, el dolor només te’l fan sen­tir de dues mane­res: si et peguen i si no et donen de men­jar. El dolor de l’ani­mal. Ara, si no et peguen i et donen de men­jar, tu com ho saps, que estàs en unes con­di­ci­ons millors o pit­jors? Si no tens amics, però et donen de men­jar i no et peguen, infeliç no ho ets. Jo no recordo en abso­lut que fos infeliç. Segu­ra­ment, molta gent que lle­geixi aquest lli­bre pen­sarà que va ser una infància difícil. Jo em vaig espa­vi­lar, com s’espa­vila qual­se­vol ani­ma­let, i vaig assen­tar uns fona­ments que m’han ser­vit per fer aquests poe­mes. Ara bé: és evi­dent, vist des de la distància, que si no t’has de moure del lloc, pots anar a escola cada dia i pots tenir uns amics, tens una infància que no té res a veure amb la d’aquell que està sol.

Segu­ra­ment. No a la poe­sia, sinó a una certa poe­sia. El nano sol va des­co­brint coses per ell mateix, unes coses que pot­ser no conei­xe­ria de la mateixa manera en altres cir­cumstàncies. Perquè fixi’s què és el conei­xe­ment: l’únic conei­xe­ment impor­tant és aquell que és reco­nei­xe­ment. És a dir, pots dir que tu als 20 anys vas des­co­brir la sole­dat, o que vas des­co­brir la bellesa. Però en rea­li­tat no la vas des­co­brir, sinó que et vas limi­tar a posar nom a una cosa que venia de molt abans. El veri­ta­ble conei­xe­ment és quan dius: “Ah! Era allò!” Posar-li un nom i donar-li una estruc­tura fa que et sigui pos­si­ble uti­lit­zar-ho i, per exem­ple, fer un poema amb allò. Pri­mer des­co­brei­xes què és la bellesa, però no saps què és la bellesa fins que ets capaç de posar-li nom. Quan vivia a Girona, en un any en què gai­rebé no vaig veure la mare, i em tro­bava inquiet i no sabia per què, sovint sor­tia sol a pas­se­jar per la Devesa. I pas­se­jant sobre aque­lla catifa de fulles de tar­dor, de sobte el temps s’atu­rava i totes les inqui­e­tuds mar­xa­ven. Allò era la bellesa! I allò esde­ve­nia un refugi. Ah, la poe­sia era allò, vaig des­co­brir. I ser­via per a allò. Un refugi de bellesa.

Sí, perquè el que m’interes­sava era des­co­brir com hi vaig arri­bar. Els pri­mers els escri­via en aquells vai­xells de línia que ana­ven fins a Tene­rife, on vivia. Eren viat­ges de sis dies amb bit­llet de ter­cera, en cabi­nes de sis lli­te­res. A dins d’aquests vai­xells vaig començar a reconèixer i a escriure poe­sia.

Hau­ria de citar el pri­mer lli­bre que va caure a les meves mans de ben petit, als Maris­tes de Girona. Es diu El libro de España. En cas­tellà, natu­ral­ment. Era un lli­bre que rela­tava la història de dos nois després de la Guerra Civil: dos orfes de la guerra que recor­rien Espa­nya bus­cant el seus avis, que era l’única cosa que els que­dava. El lli­bre t’explica totes les mera­ve­lles d’Espa­nya. El paio que va escriure aquest lli­bre, que no sé qui és, i que devia ser algú que gràcies a aquell lli­bre va poder men­jar uns mesos en plena post­guerra, pobre home, tenia una sen­si­bi­li­tat molt espe­cial i va acon­se­guir trans­for­mar un intent de pro­pa­ganda evi­dent del règim en una obra que va donar una pre­e­minència al tema sen­ti­men­tal. I allò em va engan­xar. Dos nois, un de 14 anys i un de 10, que esta­ven sols. El que vivien per dins hi sor­tia, enmig de tanta pro­pa­ganda, i va ser un gran des­co­bri­ment. Aquell home que va escriure allò em va fer un gran favor, i no sé ni qui és.

Sí. Tot i que, curi­o­sa­ment, era un tema que a casa es vivia en silenci. Aque­lla gent, la gent d’aque­lla gene­ració i que havien per­dut la guerra, estava ter­ro­rit­zada. Aque­lla gent no volia que els fills pas­ses­sin pel que ells havien pas­sat i pre­fe­rien que igno­res­sin tot el que hi havia dar­rere. Per tant, d’infor­mació, no te’n dona­ven. La res­posta, després d’una bes­ti­esa com aque­lla, és el silenci. Al camp de bata­lla, quan s’acaba la lluita, només hi ha silenci. Pot­ser algun gemec, i silenci. Res més. Quin favor li fas a aquell nen expli­cant-li tot allò, quan a aquell nen li que­den encara qua­ranta anys de fran­quisme?

Vaig pas­sar els sis anys de bat­xi­lle­rat a l’ins­ti­tut Ausiàs March de Bar­ce­lona, i van ser sis anys en què pen­sava que Ausiàs March era un turc o un romanès o algun per­so­natge estrany. Ningú allà ens en va par­lar, de qui era! En sis anys, allà no vam lle­gir ni un sol lli­bre. Jo els lle­gia a casa. Em pre­gunto com s’ho va fer, aquell pro­fes­sor de llen­gua i lite­ra­tura, per pas­sar les tres o qua­tre hores a la set­mana de classe, durant sis anys, sense fer-nos lle­gir ni un sol lli­bre. Ara, això sí: em sabia tots els noms de tots els autors del siglo de oro espa­nyol de memòria. Els noms dels autors, i els de les obres! Però ni un lli­bre seu, vam lle­gir.

Pobra gent, aquells mes­tres, que també havien fet la guerra. En el fons eren gent com­pas­siva amb nosal­tres. Però esta­ven aca­bats. Tot­hom tenia por. Jo em vaig apun­tar a ale­many, i quan arri­bava a classe, que era en un xalet on s’havien apro­fi­tat els salons i les habi­ta­ci­ons com a aules, jo era l’únic alumne i em tro­bava la pro­fes­sora al recambró, age­no­llada, amb un cubell i una baieta de fre­gar el terra. Em deia que no entrés fins que s’assequés. Quan jo li feia alguna pre­gunta en ale­many, de vega­des es que­dava sense con­tes­tar, dis­treta, mirant l’horitzó, i som­reia. Ves a saber d’on venia i què havia vis­cut, aque­lla pobra dona. Sem­pre em va posar un cinc, i jo crec que les notes ni les posava ella. Van ser mol­tes hores per­du­des. O no per­du­des, no ho sé. A la tarda no pas­sa­ven tanta llista, i es podien fer cam­pa­nes. Anava al cine, i anar el cine era mol­tes coses: era veure pel·lícules, era sen­tir cançons que d’altra manera no podia escol­tar i era també des­co­brir el més tèrbol de Bar­ce­lona, en aquells cines barats on hi havia un negoci paral·lel de pros­ti­tució trista dins les sales. Són detalls, records, que m’han fet escriure el que he escrit. Per això no són unes memòries, sinó una explo­ració de mi mateix. Per què he escrit Casa de mise­ricòrdia? Quins poe­mes volies que escrigués, doncs? Poe­mes com els de Paul Celan, que no s’enten­guin? La meva obsessió sem­pre ha estat que s’enten­gui el que escric: enten­dre’m jo i que m’enten­guin a mi. El meu fona­ment no em per­met ser un poeta d’aquells que diuen: “Jo només escric per a mi.” No! Res­pecto total­ment el que faci cadascú, però jo no puc. Aquest és el meu lli­bre: sub­mer­gir-me en els records per enten­dre’m a mi mateix, i espero que aquest meca­nisme sigui útil per a altres per­so­nes.

Veure com algú es busca a si mateix et dona eines per fer aquesta recerca de tu mateix. Per mi, el poema ha d’acon­se­guir que, quan algú el rep, pugui dir: “Coi, si aquest soc jo, o aquesta soc jo.” Aquest mira­cle és la guia d’aquest lli­bre. Bus­car-me a mi mateix perquè el lec­tor també s’hi pugui bus­car. No ho sabria fer d’una altra manera. En aquest lli­bre, soc un poeta que escriu en prosa.

He tri­gat qua­tre anys a escriure’l. I ho he fet amb la idea que sigui una mica pòstum. Molts lli­bres meus tenen epílegs en prosa en què explico el com i el per què. Aquest lli­bre vin­dria a ser com l’epíleg de l’obra com­pleta. Veig la meva obra com una obra ja com­pleta, i ara n’he fet l’epíleg.

Ara els poe­mes que escric ja són tots una mica pòstums [riu]. Per­doni la broma maca­bra. En rea­li­tat, soc gran i ara mateix ja penso a dedi­car el màxim d’anys pos­si­bles a altres coses, també.

La infància i la vellesa són dos extrems que s’assem­blen. Tot s’hi veu més nítida­ment. En la infància perquè tot comença, i en la vellesa perquè tot acaba i ja no serem jut­jats per nosal­tres matei­xos. Cada edat sap que serà jut­jada des de l’edat següent. Tu saps que quan et facis vell, tu mateix et jut­jaràs pel que estàs fent ara. I, en la dar­rera etapa, saps que ningú et jut­jarà. És l’única etapa lliure! I el que hi ha al mig, entre la infància i la vellesa, que em per­do­nin, és un embo­lic. Cap memòria escrita sobre l’etapa del mig me la puc creure.

N’hi ha. Per evi­tar ser un jove xim­ple i arri­bar a la ple­ni­tud, el jove ha de matar el pare. Però el vell, per evi­tar ser un vell idi­ota, també ha de matar el jove que porta a dins. Quan no ho fa, és ter­ri­ble. No hi ha res més trist que escol­tar els vells par­lant als ves­ti­dors del gimnàs. És el més idi­ota que hi ha.

Igual que en els poe­mes. Crec en l’abs­tinència. Sense arri­bar a la gar­re­pe­ria, però pre­fe­reixo l’aus­te­ri­tat, en tots els ter­ri­to­ris. No només en la poe­sia o en la prosa. Si algun pro­blema té aquesta soci­e­tat és que no és aus­tera. I per això llança per la borda mol­tes coses. L’ésser humà no és una bèstia aus­tera. Té una carac­terística ter­ri­ble: quan és pobra, és digna de res­pecte, t’impres­si­ona i t’emo­ci­ona la seva aus­te­ri­tat. Ara bé: sigui qui sigui el pobre, i jo m’hi compto, quan adqui­rei­xes el sufi­ci­ent poten­cial per sor­tir de la pobresa, et pots con­ver­tir en un ésser menys­pre­a­ble i ego­ista. Aquesta és la nos­tra per­dició, el nos­tre càstig. No acon­se­guim, en sor­tir de la pobresa, man­te­nir una bona aus­te­ri­tat i prou. No en sabem. Ni indi­vi­du­al­ment, ni soci­al­ment.

Segu­ra­ment. L’ani­mal que som té aquesta par­ti­cu­la­ri­tat. Tu veus un nen que arriba en pas­tera i et cauen les llàgri­mes. Però Déu mos en guard, que el veies­sis quan, amb els anys, aquell nen ha acon­se­guit arri­bar a Ams­ter­dam, troba una feina allà i esdevé un home que pros­pera i es fa ric... Val més que lla­vors no el vegis! Això ser­veix per a tots. Per als de la pas­tera, i per a tota la resta de nosal­tres. No sabem ser aus­ters. Això com s’arre­gla? Només tenim una eina: la cul­tura. I l’ani­mal que tenim a dins veu la cul­tura com un des­torb per ser allò que vol ser, i per això els que manen no tenen mai cap interès per la cul­tura. Perquè els que manen som nosal­tres, han sor­tit de la mateixa soci­e­tat.