. JORDI BORDES
jbordes@elpuntavui.cat
Amb aquesta entrevista, recuperem la sèrie Darrere les Bambolines, que va quedar inconclusa pel tancament del suplement Cultura, el mes d’abril passat. Es publicarà com en l’entrega del suplement Cultura, cada tercer dissabte de mes. Aquesta secció pretén ensenyar quines altres professions hi ha a l’entorn del director, l’intèrpret i l’autor, que són els protagonistes de la majoria de les informacions periodístiques. Perquè l’ecosistema teatral és un hàbitat molt complex i en què conviuen molts factors, sempre, d’entrada, a favor del consens en la creació d’un espectacle, sigui de la dimensió i el compromís que sigui. Reconèixer-ne el màxim de personatges que hi intervenen ajuda a valorar més el resultat final. L’objectiu és poder entendre per què surten tantes persones en la segona salutació de l’estrena. Sembla una exageració. I, en canvi, és una realitat massa ignorada. Darrere les bambolines pretén posar llum a aquest racó fosc de l’escena entrevistant diferents testimonis de produccions de molt variada tessitura. Així de senzill, així de complicat.
Què passaria si no hi hagués ajudant de direcció en un espectacle?
Si no existeix aquesta figura, algú de la companyia n’acaba assumint el rol. És la persona que procura que el procés creatiu sigui una bassa d’oli. Vas vetllant per les necessitats del director i de l’obra.
Quan comença la vostra feina, en el primer assaig?
Comença quan reps l’encàrrec de direcció. Aleshores, comences a documentar-te. Treballes colze a colze amb ell. Valores les aportacions dels altres dissenyadors artístics, (escenògraf, il·luminador, vestuari, espai sonor, videoescena…). Hi ha molts mesos previs de preparació. És un procés d’engranatge enriquidor, veure com la suma d’aquests talents es va transformant en un espectacle concret. És una de les coses que més em fascinen, veure com tot va creixent i agafant forma fins al dia de l’estrena.
Aporteu propostes, els adjunts a la direcció?
No sé com ho fan els altres. Jo procuro quedar-me’n al marge, si no em demanen l’opinió. Soc de les que creuen que podem ajudar a l’ombra. Ara bé, si hi ha algun punt que veig que és oportú donar la meva opinió, llavors procuro trobar el moment per dir-ho a direcció. Cal entendre que treballem amb material sensible i, en general, els directors prefereixen que no hi hagi interferències en la creació. No deixes de ser ajudant de direcció. Depèn molt de cada director amb qui treballo. Hi ha processos més d’opinió i d’altres més de crear un entorn tranquil per treballar. Fas el pas endavant quan cal, quan se’t necessita.
L’ajudantia té sentit, sobretot, en les obres més complexes?
Quan l’obra és més complexa, els canals de comunicació també són més nombrosos; normalment hi ha més equip artístic, més actors… I hi ha més persones que cal coordinar. L’ajudant de direcció fa de pont entre el director i tots el altres departaments (producció, equips artístics, actors/actrius…). Ets el primer filtre del director.
Es diu que l’ajudantia és el pas previ a la direcció.
Vaig fer la posada en escena de l’espectacle Solo y Amargo, de Rafael Amargo. També he dirigit força en l’àmbit amateur. Ara tinc dos projectes que em ronden pel cap. I estic intentant obrir-me pas en la direcció. La meva feina d’ajudant, així com la de regidoria m’apassionen i no m’agradaria deixar-ho un cop fes direccions.
Amb quins directors treballa, habitualment?
La primera persona que es va fixar en mi va ser l’actriu i directora Marta Angelat. La vaig conèixer a La cabra o qui és Sylvia?, on jo feia de regidora i ella d’actriu. Em va proposar col·laborar a Les veus. I arran d’això vaig treballar amb altres directors. Ja fa deu anys que treballo en els projectes teatrals de Mario Gas. I darrerament he anat treballant amb Oriol Broggi, Sílvia Munt, Jordi Prat i Coll, Martí Torras. Soc freelance i rebo propostes tant de les productores com dels mateixos directors.
Com es pot saber si fa bona feina durant una producció?
Intentes que hi hagi bona sinergia de treball perquè aflori la creació. És una feina que faig des de la proximitat. Amb mà esquerra, paciència, organitzant i optimitzant el temps, ja que normalment el procés de creació és curt. En la majoria dels casos, hi ha poc temps per assajar. Estàs a l’ombra del director. Si se’ns veu poc, de vegades, és que tot rutlla.
I el tòpic de ser l’assistenta, la que porta el cafè, aguanta la careta, revisa l’atrezzo…
Potser fem alguna tasca d’assistent, però no ens ho hem de prendre com un fet despectiu. De fet, servim les necessitats del procés de creació. Si porto un cafè, el porto per a tothom.
Entrem al cas concret d’El tràmit, que continua en cartell al Borràs. Us va ajudar que l’autor també fos el productor? S’és més lliure si hi ha una major distància entre l’autoria i la direcció?
Qui millor que ell per produir un espectacle escrit per ell, que l’ha treballat durant molts any i que sap perfectament com el vol produir. La veritat és que, com a autor, ens ha posat les coses molt fàcils. El director, Martí Torras, ha treballat colze a colze amb el Fernando [Trias de Bes] fins a deixar la trama de la història com l’hem estrenat.
La dificultat de la producció, amb un clar to de comèdia, és l’ambigüitat de Saturnino. Que no es pugui saber si és extraterrestre, o no.
Crec que és una de les gràcies de la comèdia amb uns girs inesperats per a l’espectador, però no vull revelar res. Convido tothom a anar al Borràs a veure l’obra: tots els actors i actrius serveixen el text fantàsticament. Sota la batuta del Martí Torras, director que he tingut el plaer de treballar per segona vegada. Al Rhum i ara a El Tràmit.
_En realitat, aquesta trama és una distracció. Perquè el que es parla és sobre la petita corrupció. Vau plantejar algun tipus de joc amb els espectadors? Fins on queda la part creativa, d’anar més enllà del text?
_No vam plantejar res. Crec que la història reflexa d’una manera molt clara tots els tripijocs que es poden arribar a fer, on molta gent es pot veure reflexada a petita i gran escala. Deixem a la imaginació de l’espectador com posicionar-se.
Els processos de construcció d’una producció comencen molt abans que els assajos, habitualment. La tesi, la idea en què se centra la feina, pateix molts girs quan s’entra a la sala d’assaig?
Hi ha una línia de direcció clara, com vols explicar la història… amb quin to, sota quins paràmetres, que va creixent a mesura que avancen els assajos. De vegades, hi ha imprevistos que fan agafar girs, però no només quan s’entra a la sala d’assaig. Ara bé, és a la sala d’assaig quan tots els elements conflueixen (llums, escenografia, vestuari, espai sonor, videoescena…) per portar a bon port l’espectacle.
Què passa si hi ha un gir de 180 graus?
Res. L’afrontes i construeixes a partir d’aquí.
És preocupant? És delirant? És fèrtil?
És tot allò que és i que no és. El que és important és com gestiones aquests girs en benefici d’explicar una història i fer l’espectacle. Els girs i els imprevistos fan que els espectacles siguin vius, que creixis i afrontis nous reptes per poder resoldre’ls en benefici de la història que estàs construint amb tot l’equip.
Avui, amb un debat molt encès sobre múltiples temes (per exemple la poca visibilitat de la dona i el tap generacional, per exemple) fan respecte els xocs d’egos entre la direcció i els intèrprets.
Treballem amb un material sensible. Els actors són atletes emocionals, i en els processos d’assaig hi ha d’haver lloc per a l’entesa i per a la no entesa, per al treball i per a l’esforç. El respecte i l’educació estan per sobre de tot i res justifica caure en el despotisme i la lluita d’egos artístics.
TRANSFORMACIÓ
“És un procés d’engranatge enriquidor, veure com la suma d’aquests talents es va transformant en un espectacle concret”
A L’OMBRA
“Estàs a l’ombra del director. Si se’ns veu poc, de vegades, és que tot rutlla”
VULNERABLES
“Treballem amb un material sensible. Els actors són atletes emocionals, i en els processos d’assaig hi ha d’haver lloc per a l’entesa i per a la no entesa, per al treball i per a l’esforç”
