Teatre

MONTSE TIXÉ

Ajudant de direcció

“L’adjunt de direcció és el primer filtre del director”

. JORDI BOR­DES

jbor­des@​elpuntavui.​cat

Amb aquesta entre­vista, recu­pe­rem la sèrie Dar­rere les Bam­bo­li­nes, que va que­dar incon­clusa pel tan­ca­ment del suple­ment Cul­tura, el mes d’abril pas­sat. Es publi­carà com en l’entrega del suple­ment Cul­tura, cada ter­cer dis­sabte de mes. Aquesta secció pretén ense­nyar qui­nes altres pro­fes­si­ons hi ha a l’entorn del direc­tor, l’intèrpret i l’autor, que són els pro­ta­go­nis­tes de la majo­ria de les infor­ma­ci­ons periodísti­ques. Perquè l’eco­sis­tema tea­tral és un hàbitat molt com­plex i en què con­vi­uen molts fac­tors, sem­pre, d’entrada, a favor del con­sens en la cre­ació d’un espec­ta­cle, sigui de la dimensió i el com­promís que sigui. Reconèixer-ne el màxim de per­so­nat­ges que hi inter­ve­nen ajuda a valo­rar més el resul­tat final. L’objec­tiu és poder enten­dre per què sur­ten tan­tes per­so­nes en la segona salu­tació de l’estrena. Sem­bla una exa­ge­ració. I, en canvi, és una rea­li­tat massa igno­rada. Dar­rere les bam­bo­li­nes pretén posar llum a aquest racó fosc de l’escena entre­vis­tant dife­rents tes­ti­mo­nis de pro­duc­ci­ons de molt vari­ada tes­si­tura. Així de sen­zill, així de com­pli­cat.

Què pas­sa­ria si no hi hagués aju­dant de direcció en un espec­ta­cle?
Si no exis­teix aquesta figura, algú de la com­pa­nyia n’acaba assu­mint el rol. És la per­sona que pro­cura que el procés cre­a­tiu sigui una bassa d’oli. Vas vet­llant per les neces­si­tats del direc­tor i de l’obra.
Quan comença la vos­tra feina, en el pri­mer assaig?
Comença quan reps l’encàrrec de direcció. Ales­ho­res, comen­ces a docu­men­tar-te. Tre­ba­lles colze a colze amb ell. Valo­res les apor­ta­ci­ons dels altres dis­se­nya­dors artístics, (escenògraf, il·lumi­na­dor, ves­tu­ari, espai sonor, vide­o­es­cena…). Hi ha molts mesos pre­vis de pre­pa­ració. És un procés d’engra­natge enri­qui­dor, veure com la suma d’aquests talents es va trans­for­mant en un espec­ta­cle con­cret. És una de les coses que més em fas­ci­nen, veure com tot va crei­xent i aga­fant forma fins al dia de l’estrena.
Apor­teu pro­pos­tes, els adjunts a la direcció?
No sé com ho fan els altres. Jo pro­curo que­dar-me’n al marge, si no em dema­nen l’opinió. Soc de les que cre­uen que podem aju­dar a l’ombra. Ara bé, si hi ha algun punt que veig que és oportú donar la meva opinió, lla­vors pro­curo tro­bar el moment per dir-ho a direcció. Cal enten­dre que tre­ba­llem amb mate­rial sen­si­ble i, en gene­ral, els direc­tors pre­fe­rei­xen que no hi hagi inter­ferències en la cre­ació. No dei­xes de ser aju­dant de direcció. Depèn molt de cada direc­tor amb qui tre­ba­llo. Hi ha pro­ces­sos més d’opinió i d’altres més de crear un entorn tran­quil per tre­ba­llar. Fas el pas enda­vant quan cal, quan se’t neces­sita.
L’aju­dan­tia té sen­tit, sobre­tot, en les obres més com­ple­xes?
Quan l’obra és més com­plexa, els canals de comu­ni­cació també són més nom­bro­sos; nor­mal­ment hi ha més equip artístic, més actors… I hi ha més per­so­nes que cal coor­di­nar. L’aju­dant de direcció fa de pont entre el direc­tor i tots el altres depar­ta­ments (pro­ducció, equips artístics, actors/actrius…). Ets el pri­mer fil­tre del direc­tor.
Es diu que l’aju­dan­tia és el pas previ a la direcció.
Vaig fer la posada en escena de l’espec­ta­cle Solo y Amargo, de Rafael Amargo. També he diri­git força en l’àmbit ama­teur. Ara tinc dos pro­jec­tes que em ron­den pel cap. I estic inten­tant obrir-me pas en la direcció. La meva feina d’aju­dant, així com la de regi­do­ria m’apas­si­o­nen i no m’agra­da­ria dei­xar-ho un cop fes direc­ci­ons.
Amb quins direc­tors tre­ba­lla, habi­tu­al­ment?
La pri­mera per­sona que es va fixar en mi va ser l’actriu i direc­tora Marta Ange­lat. La vaig conèixer a La cabra o qui és Syl­via?, on jo feia de regi­dora i ella d’actriu. Em va pro­po­sar col·labo­rar a Les veus. I arran d’això vaig tre­ba­llar amb altres direc­tors. Ja fa deu anys que tre­ba­llo en els pro­jec­tes tea­trals de Mario Gas. I dar­re­ra­ment he anat tre­ba­llant amb Oriol Broggi, Sílvia Munt, Jordi Prat i Coll, Martí Tor­ras. Soc fre­e­lance i rebo pro­pos­tes tant de les pro­duc­to­res com dels matei­xos direc­tors.
Com es pot saber si fa bona feina durant una pro­ducció?
Inten­tes que hi hagi bona siner­gia de tre­ball perquè aflori la cre­ació. És una feina que faig des de la pro­xi­mi­tat. Amb mà esquerra, paciència, orga­nit­zant i opti­mit­zant el temps, ja que nor­mal­ment el procés de cre­ació és curt. En la majo­ria dels casos, hi ha poc temps per assa­jar. Estàs a l’ombra del direc­tor. Si se’ns veu poc, de vega­des, és que tot rut­lla.
I el tòpic de ser l’assis­tenta, la que porta el cafè, aguanta la careta, revisa l’atrezzo
Pot­ser fem alguna tasca d’assis­tent, però no ens ho hem de pren­dre com un fet des­pec­tiu. De fet, ser­vim les neces­si­tats del procés de cre­ació. Si porto un cafè, el porto per a tot­hom.
Entrem al cas con­cret d’El tràmit, que con­ti­nua en car­tell al Borràs. Us va aju­dar que l’autor també fos el pro­duc­tor? S’és més lliure si hi ha una major distància entre l’auto­ria i la direcció?
Qui millor que ell per pro­duir un espec­ta­cle escrit per ell, que l’ha tre­ba­llat durant molts any i que sap per­fec­ta­ment com el vol pro­duir. La veri­tat és que, com a autor, ens ha posat les coses molt fàcils. El direc­tor, Martí Tor­ras, ha tre­ba­llat colze a colze amb el Fer­nando [Trias de Bes] fins a dei­xar la trama de la història com l’hem estre­nat.
La difi­cul­tat de la pro­ducció, amb un clar to de comèdia, és l’ambigüitat de Satur­nino. Que no es pugui saber si és extra­ter­res­tre, o no.
Crec que és una de les gràcies de la comèdia amb uns girs ines­pe­rats per a l’espec­ta­dor, però no vull reve­lar res. Con­vido tot­hom a anar al Borràs a veure l’obra: tots els actors i actrius ser­vei­xen el text fantàsti­ca­ment. Sota la batuta del Martí Tor­ras, direc­tor que he tin­gut el plaer de tre­ba­llar per segona vegada. Al Rhum i ara a El Tràmit.
_En rea­li­tat, aquesta trama és una dis­tracció. Perquè el que es parla és sobre la petita cor­rupció. Vau plan­te­jar algun tipus de joc amb els espec­ta­dors? Fins on queda la part cre­a­tiva, d’anar més enllà del text?
_No vam plan­te­jar res. Crec que la història reflexa d’una manera molt clara tots els tri­pi­jocs que es poden arri­bar a fer, on molta gent es pot veure refle­xada a petita i gran escala. Dei­xem a la ima­gi­nació de l’espec­ta­dor com posi­ci­o­nar-se.
Els pro­ces­sos de cons­trucció d’una pro­ducció comen­cen molt abans que els assa­jos, habi­tu­al­ment. La tesi, la idea en què se cen­tra la feina, pateix molts girs quan s’entra a la sala d’assaig?
Hi ha una línia de direcció clara, com vols expli­car la història… amb quin to, sota quins paràmetres, que va crei­xent a mesura que avan­cen els assa­jos. De vega­des, hi ha impre­vis­tos que fan aga­far girs, però no només quan s’entra a la sala d’assaig. Ara bé, és a la sala d’assaig quan tots els ele­ments con­flu­ei­xen (llums, esce­no­gra­fia, ves­tu­ari, espai sonor, vide­o­es­cena…) per por­tar a bon port l’espec­ta­cle.
Què passa si hi ha un gir de 180 graus?
Res. L’afron­tes i cons­tru­ei­xes a par­tir d’aquí.
És pre­o­cu­pant? És deli­rant? És fèrtil?
És tot allò que és i que no és. El que és impor­tant és com ges­ti­o­nes aquests girs en bene­fici d’expli­car una història i fer l’espec­ta­cle. Els girs i els impre­vis­tos fan que els espec­ta­cles siguin vius, que crei­xis i afron­tis nous rep­tes per poder resol­dre’ls en bene­fici de la història que estàs cons­truint amb tot l’equip.
Avui, amb un debat molt encès sobre múlti­ples temes (per exem­ple la poca visi­bi­li­tat de la dona i el tap gene­ra­ci­o­nal, per exem­ple) fan res­pecte els xocs d’egos entre la direcció i els intèrprets.
Tre­ba­llem amb un mate­rial sen­si­ble. Els actors són atle­tes emo­ci­o­nals, i en els pro­ces­sos d’assaig hi ha d’haver lloc per a l’entesa i per a la no entesa, per al tre­ball i per a l’esforç. El res­pecte i l’edu­cació estan per sobre de tot i res jus­ti­fica caure en el des­po­tisme i la lluita d’egos artístics.

TRANS­FOR­MACIÓ

“És un procés d’engra­natge enri­qui­dor, veure com la suma d’aquests talents es va trans­for­mant en un espec­ta­cle con­cret”

A L’OMBRA

“Estàs a l’ombra del direc­tor. Si se’ns veu poc, de vega­des, és que tot rut­lla”

VUL­NE­RA­BLES

“Tre­ba­llem amb un mate­rial sen­si­ble. Els actors són atle­tes emo­ci­o­nals, i en els pro­ces­sos d’assaig hi ha d’haver lloc per a l’entesa i per a la no entesa, per al tre­ball i per a l’esforç”

DE PERFIL

w “No ha dit res, la Montse!”, es lamentava una actriu després de la presentació a la premsa d’El tràmit. Qui és la Montse? Doncs l’ajudant de direcció de Martí Torras, amb qui han aconseguit tirar la producció artística endavant. Ella, efectivament, s’havia assegut darrere dels periodistes, fora de la taula on se servia un esmorzar per fer ben plàcida la conversa. A El tràmit hi ha un home que diu que és un extraterrestre i tres científics que han de determinar si realment ho és o simplement se li ha afluixat una rosca més del compte. Una sàtira que té al darrere una denúncia del món dels diners i de la corrupció (a gran o petita escala). Aquest muntatge persegueix un altre tipus de públic perquè, a part de l’habitual, també es programen sessions d’empresaris i directius. És l’arrel d’una conversa sobre lideratges i honestedat en el món de l’empresa.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.