Enric Pla
Coordinador dels treballs de forja a la Sagrada Família
“Estic recollint el que he sembrat durant tres dècades”
MERCÈ MIRALLES
mmiralles@lrp.cat
Feliç i agraït. Potser són els adjectius que defineixen com se sent en els últims temps l’Enric Pla Montferrer. Mestre artesà de la forja i escultor. Artista, resumint. A Alpens, on viu i té el taller, és un dels impulsors de la Trobada Internacional de Forjadors, que se celebra cada dos anys, amb participació creixent de professionals vinguts de tot el món. Xerrem a la cafeteria del Disseny Hub Barcelona, un dia que ha anat a portar unes peces per a una exposició. Tot i la seva llarga trajectòria en el món de la forja i l’escultura, potser és la seva relació amb la Sagrada Família allò que li ha servit per donar més ressò –era de justícia–, a la seva obra. La relació amb el projecte de Gaudí va començar el 2012. “Vaig tenir la sort que em van seleccionar per fer la restauració d’un moble de la sagristia de la cripta de la Sagrada Família”, explica. És una peça original de Gaudí, que data del 1890, i que es va cremar el 1936. Part dels ferros es van salvar, i durant molts anys, es van guardar. Pla, amb un mestre ebenista, va reconstruir el moble. “Va ser una feina difícil, però amb bons resultats.” Una cosa va portar a l’altra. A la Sagrada Família ha fet –i hi està fent–, obres diverses. N’hi ha de grans, com les baranes i els bancs del cor, els bancs del pla de temple... L’última, una escultura de ferro, un boix grèvol, a la façana del Naixement. A part, hi ha les petites actuacions, que passen més desapercebudes als ulls del visitant. El 2016, el van convocar a una reunió a la Sagrada Família: “Em van dir: «Ens agrada com treballes.» I em van proposar per coordinar els treballs de forja al temple. Va ser una alegria molt gran!” Queda molt per fer, a la Sagrada Família, però s’hi treballa de valent, amb terminis d’entrega dels treballs molt exigents.
Sigui el que sigui que porti el futur, no s’hi encaparra, és dels que pensa que quan es tanca una porta s’obre una finestra. Ara toca disfrutar el present. “Tinc la sensació que des de fa uns anys estic recollint el que he sembrat durant tres dècades. He picat molta pedra... Ara estic en un moment dolç, en què em surten projectes molt interessants, propostes d’exposicions, la possibilitat de representar el meu país a l’estranger... Estic treballant al millor edifici on podria treballar, la Sagrada Família. Disfruto molt. Molt! Fins i tot he de vigilar, perquè necessito temps per als meus fills, la meva parella... Estic molt content: tinc la sort de guanyar-me la vida amb el que m’agrada.” N’ha de saber, i molt, dels ferros de Gaudí. Ho ha de saber tot. “Hi ha moltes coses que Gaudí va deixar dibuixades, i moltes d’altres que no, i davant d’això, l’equip de projectes es planteja què va fer en altres llocs, a la casa Batlló, a la Pedrera, a la catedral de Palma...” Després d’investigar, hi ha idees que es poden aplicar a la Sagrada Família, però sempre tenint en compte les necessitats d’un temple del segle XXI. Poc es podia imaginar Gaudí quina repercussió tindria, aquesta obra.
“Sempre ens preguntem: «Què faria Gaudí?»” No només hi poso el cap, hi poso l’ànima, perquè, des de sempre, vull fer la feina tan bé com sé, i si no ho faig millor és perquè no en sé més.” I continua: “Durant la bombolla immobiliària hi havia companys que es guanyaven la vida millor, però jo sempre vaig apostar per la peça única, artística, feta a mida. Aquesta manera de treballar m’ha portat fins aquí. Moltes vegades penso que si Gaudí aixequés el cap i veiés les obres que hem fet fins ara estaria content.”
Pesa, això de continuar un projecte de Gaudí? “Estem treballant en un edifici que és la gran obra de Gaudí. És –i serà, quan l’acabem– el temple de Gaudí. Simplement hem col·laborat a fer-lo.” Sovint, quan camina els centenars de metres entre on aparca el cotxe i la Sagrada Família, aixeca el cap i mira enlaire, contemplant l’edifici: “Jo també estic fent això! Em sento molt afortunat.” La Sagrada Família és l’expressió d’un personatge, Gaudí, i d’un moment daurat de l’ofici de forjador. “El modernisme i Gaudí representen el moment en què es troben la burgesia, que té diners i cultura, i uns artesans que treballen molt i molt bé. És un moment irrepetible, de màxim esplendor de la forja, que difícilment se superarà. És el moment en què es fan aquestes grans obres que ara visiten milers i milers de turistes. Milions!”
Treballa per a la Sagrada Família, i fa altres treballs, també. La seva obra és diversa. Des del petit format, en escultura o en disseny –llums, baranes, rètols, mobiliari...–, fins a grans obres per a l’espai públic. Un exemple de gran obra és una sabata de taló de més de 5 m d’alçada que fa deu anys va quedar instal·lada a la plaça del poble de Granátula de Calatrava. Va ser un dels quatre seleccionats –entre més de vuitanta, d’arreu del món–, per formar part de la Ruta Cinematogràfica Almodóvar. És un exemple que l’art no deixa indiferent, i menys encara a l’espai públic. “La sabata de la ruta d’Almodóvar va ser molt polèmica. Es va posar a la plaça del poble, un poble on només hi havia una escultura, del general Espartero! Tinc clar, però, que ara, deu anys després, la majoria de vilatans no voldrien que la traguessin, perquè forma part de la identitat del poble.” Quan el van escollir, la reacció va ser de felicitat: “Quina sort! És com una empenta. Els premis, el ressò, et donen vida, són com un esperó, però estàs en una cursa, no pots parar.”
Treballar de valent i també estar present. “Avui dia, si no vas dient: «Eh, que soc aquí!», desapareixes. S’oblida amb tanta facilitat...” Per sort, la comunicació no és problema. “Puc viure a Alpens, al Prepirineu, i les xarxes em permeten penjar cada dia una foto a Instagram, si vull, i que em contestin des del Japó, Austràlia o des d’aquí al costat. I de la mateixa manera, veig què estan fent a l’altra banda del món.”
Se sent fort per embrancar-se en projectes. “Estic en un etapa de plenitud, i no hi ha res que em faci por; em sento valent. Sento respecte, sí, però no por. És bonic, però em passa després de trenta anys de feina... Alhora, sé que mai en sabré prou, perquè mai acabaré d’aprendre.”
SAGRADA FAMÍLIA
“Em van dir: «Ens agrada com treballes.» I em van proposar coordinar els treballs de forja. Va ser una alegria molt gran!”
PRESENT
“Estic treballant al millor edifici on podria treballar, la Sagrada Família. Disfruto molt. Molt!”
FILOSOFIA
“Hi poso l’ànima, perquè, des de sempre, vull fer la feina tan bé com sé, i si no ho faig millor és perquè no en sé més”
SENTIR
“Les obres, sobretot en escultura, s’han de poder tocar. T’han de transmetre sensacions”
EN DETALL
Mercè MirallesGaudí és un dels seus referents.
Penso que hi ha un element que m’apropa a Gaudí... La natura. La natura és una font d’inspiració. El lloc on visc fa que creï d’una determinada manera. Si estigués en un desert o en una ciutat plena de brogit, les meves obres canviarien. El cas és que estic al mig de la natura, l’espai on vaig a passejar, on em venen un munt d’idees que plasmo a les obres.
He observat que algunes de les seves peces estan envernissades.
Generalment les acabo encerades o envernissades. Per què? Perquè m’agrada que la feina que he fet, que els colors que m’ha deixat el foc, la textura dels cops de martell, tot això, es vegi. No ho puc pintar; per mi, pintar segons quines peces, és una aberració, perquè s’amaga molta informació sobre com estan fetes.
Parla sovint de la interacció amb l’obra.
Les obres, sobretot en escultura, s’han de poder tocar. T’han de transmetre sensacions: la textura, més rugosa o més fina, fred, calor... Quan vaig a un museu i no em deixen tocar una peça, si és de vidre ho puc entendre, però si és de Chillida, que pesa tones, perdré les ungles gratant i no li faré ni una rascada.
Delerós que l’espectador s’involucri amb allò que fa?
A l’Escola d’Art de Vic, el treball final va ser al voltant de Miquel Martí i Pol. Vaig tenir la sort de conèixer-lo –i poder fer-li una escultura–. Com que vaig fer servir els seus poemes, li deia: “Miquel, aquests poemes me’ls he fet com meus!” I ell responia: “Quan publico un llibre deixa de ser meu i passa a ser de tothom.” I és una mica el que passa amb les meves obres. Un cop es col·loquen són de tots aquells que hi interactuen.