Arts visuals

Els artistes i els comissaris de les exposicions

Els artis­tes fan el que poden, el que volen, el que els surt i el que cre­uen que han de fer per exe­cu­tar una obra. La seva intenció pot ser íntima, o també pot ser la de fer exer­ci­cis plàstics de gust, satis­facció o expe­ri­men­tals. Poden sor­gir de l’assen­ti­ment o del refús d’un entorn social amb ide­o­lo­gia específica. Els comis­sa­ris, no. Els comis­sa­ris pro­ce­dei­xen, en pri­mer terme, a inter­pre­tar (és a dir, fer-ne una lec­tura que els convé o els interessa) de l’art que tro­ben a l’abast (a vega­des, fins i tot, poden fer encàrrecs exprés!), i veri­fi­car si els va bé o no per omplir o orna­men­tar el pro­jecte que tenen pen­sat. Un pro­jecte que pot ser ela­bo­rat perquè n’estan con­vençuts, perquè tenen neces­si­tat de gua­nyar-se la vida o perquè una empresa els ho demana per anun­ciar els seus pro­duc­tes. Fins i tot, poden pro­jec­tar una expo­sició per donar argu­ments a unes idees que tant poden ser pro­gres­sis­tes com les més retrògra­des.

Les obres d’una expo­sició comis­sa­ri­ada, doncs, poden ser vàlides per si matei­xes, no perquè ho digui el comis­sari. Pot ser que les obres no tin­guin cap altre valor que el del con­text que les ha agru­pa­des –l’encàrrec d’empresa, de par­tits polítics o de con­fes­si­ons– o que siguin una mena de torna per pagar algun negoci o favor, un obse­qui entre pode­ro­sos que, amb aques­tes acti­vi­tats estètiques –avui molts d’aquests agraïments han deri­vat cap a l’esport–, poden fer gala que con­reen els béns d’espe­rit, del cos o de l’esbarjo.

Tot això no són parau­les. Jo mateix soc par­ti­dari d’aquest tipus d’expo­si­ci­ons que no repre­sen­ten només la volun­tat de l’artista, sinó que també són expressió de desit­jos i neces­si­tats del cos social. Una cosa són les fires d’art, que són enti­tats comer­ci­als dedi­ca­des a pro­mo­ci­o­nar l’existència dels artis­tes (ensems que la de les empre­ses que s’hi dedi­quen), i una altra aques­tes expo­si­ci­ons que obe­ei­xen a la neces­si­tat de ser­vir-se de les obres d’art per fer pale­sos sen­ti­ments, cri­te­ris o pro­jec­tes que cer­quen for­mes plàsti­ques per fer-se pre­sents. Les Docu­menta de Kas­sel són bons exem­ples d’acti­vi­tats no massa con­ta­mi­na­des; les bien­nals de Venècia –sem­pre bones, encara que siguin algu­nes oca­si­ons dolen­tes– són una bar­reja de volun­tats intel·lec­tu­als, empre­sa­ri­als i polítiques segons bufi el vent, i les expo­si­ci­ons que orga­nit­zen les fun­da­ci­ons sem­pre res­po­nen als interes­sos de l’empresa que les pro­mo­ci­ona, sigui per capi­ta­lit­zar fons, per capritx o per jus­ti­fi­car des­pe­ses.

Els comis­sa­ris van, anem, a la saga d’aques­tes vai­vens i vel·leïtats d’empre­ses, par­tits polítics i públics. L’art en la seva puresa –si és que hi és– només és al taller de l’artista.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.