Els artistes i els comissaris de les exposicions

Els artistes fan el que poden, el que volen, el que els surt i el que creuen que han de fer per executar una obra. La seva intenció pot ser íntima, o també pot ser la de fer exercicis plàstics de gust, satisfacció o experimentals. Poden sorgir de l’assentiment o del refús d’un entorn social amb ideologia específica. Els comissaris, no. Els comissaris procedeixen, en primer terme, a interpretar (és a dir, fer-ne una lectura que els convé o els interessa) de l’art que troben a l’abast (a vegades, fins i tot, poden fer encàrrecs exprés!), i verificar si els va bé o no per omplir o ornamentar el projecte que tenen pensat. Un projecte que pot ser elaborat perquè n’estan convençuts, perquè tenen necessitat de guanyar-se la vida o perquè una empresa els ho demana per anunciar els seus productes. Fins i tot, poden projectar una exposició per donar arguments a unes idees que tant poden ser progressistes com les més retrògrades.

Les obres d’una exposició comissariada, doncs, poden ser vàlides per si mateixes, no perquè ho digui el comissari. Pot ser que les obres no tinguin cap altre valor que el del context que les ha agrupades –l’encàrrec d’empresa, de partits polítics o de confessions– o que siguin una mena de torna per pagar algun negoci o favor, un obsequi entre poderosos que, amb aquestes activitats estètiques –avui molts d’aquests agraïments han derivat cap a l’esport–, poden fer gala que conreen els béns d’esperit, del cos o de l’esbarjo.

Tot això no són paraules. Jo mateix soc partidari d’aquest tipus d’exposicions que no representen només la voluntat de l’artista, sinó que també són expressió de desitjos i necessitats del cos social. Una cosa són les fires d’art, que són entitats comercials dedicades a promocionar l’existència dels artistes (ensems que la de les empreses que s’hi dediquen), i una altra aquestes exposicions que obeeixen a la necessitat de servir-se de les obres d’art per fer palesos sentiments, criteris o projectes que cerquen formes plàstiques per fer-se presents. Les Documenta de Kassel són bons exemples d’activitats no massa contaminades; les biennals de Venècia –sempre bones, encara que siguin algunes ocasions dolentes– són una barreja de voluntats intel·lectuals, empresarials i polítiques segons bufi el vent, i les exposicions que organitzen les fundacions sempre responen als interessos de l’empresa que les promociona, sigui per capitalitzar fons, per capritx o per justificar despeses.

Els comissaris van, anem, a la saga d’aquestes vaivens i vel·leïtats d’empreses, partits polítics i públics. L’art en la seva puresa –si és que hi és– només és al taller de l’artista.