‘Marty’
Un dia, quan era molt petit, va entrar un equip de filmació a casa. Van instal·lar una càmera i uns focus al balcó dirigits al balcó d’una casa de més amunt del meu carrer, la Rambla. Em van explicar que la pel·lícula il·lustrava la vida de Fred Galiana, un boxador mataroní llavors cèlebre en tots els quadrilàters. Fred Galiana sortia al balcó de la casa que rebia l’atenció de la càmera i els llums i una multitud reunida al carrer l’aclamaven. Representava, em van indicar, que aquell balcó era el de l’ajuntament. Per què no havien recorregut a l’ajuntament de debò? No vaig veure mai la pel·lícula. La vaig buscar entre les de boxa espanyoles, i no la vaig saber trobar. Sovint hi he pensat: i aquella pel·lícula que van venir a filmar a casa? Fins que un dia, fa poc, el meu barber, que no és cinèfil però ho sap tot de Mataró i coneix tothom, me’n va dir, parlant d’una altra cosa, el títol: Escuela de periodismo. Me n’he informat: va de boxadors, ciclistes i toreros i dels periodistes que els escruten la trajectòria. O una cosa així, perquè segueixo sense haver-la vist. La buscava per “boxa” i ho hauria d’haver fet per “periodisme”. Mira si ho tenia a prop.
Al carrer de casa, s’hi hauria pogut filmar amb més causa Calle Mayor, de Juan Antonio Bardem. Era el carrer dels cines, els bars i les botigues i l’únic proveït de fanals útils. Com en la pel·lícula, la gent de tota la ciutat s’hi reunia per practicar-hi el passeig. Sempre respectant la dreta, una filera pujava carrer amunt i una altra ho feia en sentit descendent. Als extrems, el carrusel humà girava i tots els que pujant o baixant havien estat saludats eren una alta vegada complimentats. La insistència va fer lligar molts prometatges. També com en la pel·lícula, hi havia al carrer una mena de casino amb uns grans finestrals poblat de senyors que fumaven, prenien conyac i jugaven fort a la garrafina. Alguns hi havien perdut la camisa, la propietat i les “làmines” del banc. Miraven pels finestrals. Davant de certes senyores articulaven comentaris procaços que els vidres no deixaven sentir. A Calle Mayor aquests senyors generen el melodrama que s’hi explica, amb una jove passejant per víctima.
Un dia vaig veure I vitelloni de Federico Fellini i vaig saber d’on Bardem havia tret Calle Mayor: un neorealisme a l’espanyola. Més tard vaig veure Marty, de Delbert Mann, i vaig comprovar que els americans sabien imitar molt millor el moviment cinematogràfic italià. Hi sortia Betsy Blair, la mateixa protagonista de Calle Mayor. Ell era Ernest Borgnine, i jo trobava que tenia la mateixa cara i complexió que en Font, el meu gran amic d’infantesa. També es deia Ernest, i els seus pares tenien una carnisseria. Ernest Borgnine era carnisser. Ernest Font és el primer amic que se’m va morir, jove casat i amb fills.
