Els Novaveu encoratgem La Kompanyia del Lliure
Estem de dol. Com a joves, ens provoca una immensa tristor veure amb impotència com La Kompanyia es desintegra davant dels nostres ulls. Un dels pocs projectes públics encarats a impulsar joves talents interpretatius es dissol de manera sobtada per a sorpresa de tots –fins i tot dels mateixos joves que el conformen.. Si ja teníem poca o nul·la presència en els principals teatres públics i privats –ja fos dramatúrgia, direcció, producció...–, aquesta notícia sembla ennegrir més el futur de l’escena catalana. Esperem que els grans teatres despertin per deixar d’estar –també amb això– a la cua d’Europa. A veure si, amb l’efervescència dels joves, destapem el tap generacional i de la força de pas trenquem el sostre de vidre. La votació de novembre, l’han realitzat els següents integrants de la comunitat de joves prescriptors Novaveu(): en Martí, en Nil (), l’Anna (), la Judit (), l’Alba (), la Cèlia (), la Joana, la Sílvia (), en David () i en Raül ().
Quan l’humor fa justícia
NovaveuLa directora i dramaturga Carla Torres torna a sorprendre amb aquesta comèdia absurda sobre dues universitàries que s’enfronten a la justícia d’un estat que es fa dir democràtic però en què les lleis no són iguals per a tothom. Unes interpretacions entregadíssimes i una posada en escena sorprenent fan que l’obra, punyent sense ser pamfletària i divertida sense ser banal, esdevingui un crescendo constant d’energia.
Reagan i la sida
NovaveuL’Amèrica de Reagan sota l’epidèmia de la sida. Dues obres, més de quatre hores de teatre. Una primera part que recau en el text i una segona en què l’obra surt dels límits de la ment i, aprofitant una escenografia que no es queda curta, arriba a l’absurditat sense mai perdre el fil. Actuacions de La Kompanyia, Pere Arquillué, Vicky Peña i Òscar Rabadan, sota la batuta de David Selvas, que captiven i emocionen. Ulls clavats fins al punt final de la segona part, com si es tractés d’una sèrie.
Vendre l’ànima al diable amb un clic
NovaveuProjecte Ingenu es mulla, i mai millor dit, amb inFAUST, una versió lliure d’Anna Maria Ricart del clàssic de Goethe. Si tinguéssim carta blanca per triar, què demanaríem? L’obra dirigida per Marc Chornet deixa al descobert els valors que impulsen les decisions de Faust i ens fa repensar la figura actual del diable; en com li venem l’ànima quotidianament sense parar-hi gaire esment a través de la venda electrònica. Un Faust que bé podríem ser nosaltres.