Una gavardina de mal caient
J a fa a més de disset anys que un servidor els va recomanar les quatre pàgines de La màquina de fer pessigolles, un conte molt tendre inclòs en L’últim llibre de Sergi Pàmies, l’últim de debò fins aleshores. Avui, en aquest darrer, no n’hi cap, malgrat l’interès, que em mogui a promocionar-lo. Si aleshores s’intuïa una maduració narrativa que podia anar deixant l’estratègia comercial de publicar un aplec de textos curts més o menys cada dos anys per mantenir el nom marca a les prestatgeries aprofitant la gràcia de l’autor als platós televisius i als estudis radiofònics, en L’art de portar gavardina es preveu una inflexió ben galdosa.
Se n’ha dit profusament que suposava un gir autoficcional i una mena de conciliació amb el passat familiar i, certament, el passat que coneixem de la família de Sergi Pàmies hi és present. Sobretot en les historietes que fan referència a la separació conjugal del relator i als seus records d’infantesa. I aquest fet planteja un dilema en la lectura crítica d’aquest nou volum i altres narratives del moment, que també bescanvien la gracieta de la modernor passada (snob i d’un cosmopolitisme provincià) per una aparença de posar seny que, vista la utilització de les modes per mantenir-se en el mercat de l’audiència, es presumeix tan falsa com aquella allargassada foguerada de joventut aviciada.
Com a ficció, tenen l’interès de la conyeta xafardera del fracàs dels consentits davant dels rigors de la vida; com a biografia, presenten una moral compadible. I com a barreja, cal lamentar els defectes de construcció (com els de morfologia i de semàntica de la pàgina 15) i les conclusions psicològiques que es podrien extreure de l’absència del nom del pare –l’home de la gavardina que va galdosa al narrador– contrastada amb la presència del de la seva exparella, Anna, i de la seva mare, Teresa Pàmies.